Onze de setembre de 2022, Diada Nacional de Catalunya. Una manifestació multitudinària més? Per a què? Celebració? Reivindicació? Tot depèn... Enguany més que mai.
El text que segueix pot il·lustrar perfectament el tòpic: «Però quan arribi el dia que nosaltres esperem [...] Meravelles i prodigis floriran centuplicats; no restaran vestigis de tots els dolors passats. I amb l’enemic que ens governa foragitat del país, gaudirem de pau eterna i això serà un Paradís.»
O una realitat palesa: «Sempre el mateix: la discòrdia. [...] Com pot haver-hi concòrdia entre els llops i les guineus? [...] I vingué la gran desfeta: la discòrdia entre germans portà una carrera feta de legionaris romans. [...] D’aital dissort els culpables foren els nostres passats, que amb llur odis incurables van perdre les llibertats.»
Mai em cansaré de posar en valor l’excel·lència del text de La Passió d’Olesa de Montserrat, ni tampoc el fet d’admetre la font d’inspiració que em suposa, perquè tot i haver estat escrit fa més de setanta anys, constitueix un reflex fidedigne de la situació que patim i de la qual no se n’albira cap mena de sortida plausible.
Tanmateix, el discurs oficial persisteix en la proclamació d’unitat. Algú s’ho pot creure?
