Què volen que els digui? Hi ha tradicions nouvingudes que mai m’han acabat de fer el pes, com això de les carabasses foradades i les disfresses terrorífiques en una nit que la disbauxa ens fa ser qualsevol cosa, menys Tots Sants. Sempre he sigut més de castanyes, moniatos i panellets; deu ser per les que he rebut de les primeres, amb els que he conviscut dels segons, i els que he menjat tota la vida dels tercers, encara que aquest any m’estic plantejant si val la pena demanar una hipoteca per poder tastar-los.
Malgrat tot, entenc que la ciutat s’ha de transformar, posar-se al dia i recuperar el passatge del terror per aquestes dates; és tot un encert que s’hagi escollit el Centre Històric com a escenari perquè ho petaran, de fet no imagino millor indret i ja estic veient les cares de pànic, els pèls de punta i les corredisses d’espant, quan els visitants s’endinsin en l’aterridor panorama que els espera: Emprenedors a qui el cap els dona més voltes que el de la nena d’El exorcista, per les punyalades tècniques i administratives a l’hora de voler obrir un negoci; edificis en estat decadent que farien ombra a la casa d’Amityville; carrers sencers que de dia o de nit fan més por que el corredor de l’hotel d’El resplandor; veïns que ocupen espais del carrer del Balç amb performances de Diògenes, que a alguns turistes els ha provocat més pànic que trobar-se amb en Freddy Krueger; ascensors que duren menys funcionant que un comissari en cap al cos dels Mossos; establiments sinistres, herència fallida d’un gloriós passat comercial, ara amb les persianes abaixades, que farien salivar en Jaume Balagueró per fer-hi un nou lliurament de REC; i, sobretot, les espectaculars «zombie walk» de polítics, que solen aparèixer a finals de legislatura quan s’apropen eleccions, encara que no hi hagi lluna plena, per convocar idees i propostes de millora que després queden enterrades en l’esfereïdor cementiri de les oportunitats perdudes, incapaços per posar-se d’acord entre ells per pactar un projecte amb continuïtat, sense que hi hagi una carnisseria d’egos amb més sang que a La matança de Texas.
Això sí, m’ha costat entendre el tema de les dates i la reserva d’entrades a cinc euros, perquè aquest Halloween manresà ja fa temps que funciona, obert al públic tots els dies i amb accés gratuït, només cal tenir el valor d’endinsar-s’hi. Calla! Que ara m’han explicat que els de Xàldiga els propers caps de setmana encara ho faran més terrorífic dins el recinte de l’Anònima i em trec el barret, segur que en són capaços perquè són una gent collonuda, però superar la basarda del panorama que tenen a fora serà tot un repte, no sé pas sí tindré estómac per a una experiència tan terrible... tinguin a punt els desfibril·ladors.