Inesperadament, dijous al vespre va aparèixer la notícia que el PSOE plantejarà d’immediat suprimir el delicte de sedició i substituir-lo per un altre que s’anomenarà «desordres públics agreujats», amb característiques semblants al d’altres legislacions europees. És impossible endevinar en aquest moment les conseqüències polítiques d’aquesta decisió, que serà rebutjada radicalment per la dreta i l’extrema dreta espanyola, que acusarà Pedro Sánchez d’haver-se rendit a les exigències de l’independentisme català. La tramitació parlamentària de la reforma serà complicada, tot i que possiblement el PSOE aconseguirà els suports suficients. Una altra cosa serà la reacció de l’estament judicial, molt majoritàriament dretà. I una incògnita més és la repercussió que el canvi pugui tenir pel que fa al retorn dels polítics que són a l’exili.
Una altra informació sorprenent d’aquesta setmana ha estat comprovar que un personatge nefast com José Barrionuevo es vantava de la seva actuació, quaranta anys enrere, com a ministre d’Interior del Govern espanyol i del fet que durant el seu mandat s’havien organitzat els GAL (Grupos Antiterroristas de Liberación) finançats amb fons reservats de l’Estat i destinats a fer l’anomenada «guerra bruta» contra ETA. En les seves insòlites explicacions, Barrionuevo presumia de la seva intervenció directa en un cas concret: el de Segundo Marey, segrestat pels GAL per error, però que va ser durament torturat. Quan l’equivocació es va fer evident, segons Barrionuevo, es va plantejar la possibilitat d’executar-lo, per no haver de reconèixer l’error, o de deixar-lo lliure. I Barrionuevo va explicar que ell, magnànim, va decidir alliberar-lo. Però resulta que Segundo Marey era de nacionalitat francesa i la seva mort hauria complicat les relacions amb el país veí. El fet és que els GAL van seguir actuant al marge de consideracions legals i que l’any 1998 Barrionuevo va ser condemnat per aquell segrest a deu anys de presó. Però en va sortir al cap de tres mesos. Ja se sap que, teòricament, la justícia és igual per a tothom. Però també que realment alguns són molt més iguals que els altres.
Què se’n sap més de l’escàndol del Catalangate? Doncs, de fet, poca cosa de nou. L’informe, encara provisional, del Parlament europeu que ho estudia fa una primera afirmació que no deu haver agradat gens als responsables del tema a Madrid: que no es demostra que l’actuació dels líders independentistes catalans representés cap perill per a la seguretat de l’Estat espanyol. L’informe destaca la contradicció entre la rapidesa amb què es va aclarir l’espiada amb Pegasus al president del Govern espanyol i alguns ministres –procedent, segons sembla, del Marroc– amb la lentitud absoluta per concretar el motiu que pugui justificar l’ús del programari espia contra 65 persones de l’àmbit independentista. L’informe revela un detall significatiu: la manca d’informació procedent del Govern espanyol, que no ha respost les demandes d’aclariments que se li han fet des del Parlament Europeu. I fa una afirmació que pot tenir derivacions: que aquest mateix Govern espanyol que no informa ha estat segurament el comprador més destacat de la Unió Europea del programa espia Pegasus. I que, per tant, l’amplitud de les espiades podria ser encara molt més gran de la que va descobrir Citizen Lab, l’organisme de la Universitat de Toronto que va destapar el Catalangate.