Als braços, a les cames, a l’abdomen o al pit. ¿Per què es tallen amb punxons o fulles d’afaitar o es cremen amb puntes de cigarrets? Perquè el dolor del tall o de la cremada és clar, concret i suportable. A més, les lesions a la pell activen un mecanisme d’alliberament d’endorfines que funciona com un opiaci endogen, que genera un efecte relaxant, ansiolític i analgèsic. Acull i permet no sentir el dolor emocional de qui s’infligeix la lesió. Les autolesions serveixen, doncs, per alliberar sentiments intensos d’angoixa, tristesa i ràbia de qui no sap com gestionar-les d’una altra manera. O quan tallar-se fa menys mal. La prevalença d’autolesions se situa al voltant d’un 30% d’adolescents i va en augment. Conductes que apareixen de vegades en edats molt primerenques en la infantesa o que continuen en l’edat adulta.
Les descriuen com un impuls irresistible que comporta a poc a poc la necessitat d’augmentar la freqüència o la gravetat del tall per obtenir el mateix efecte. És a dir, les autolesions i el conseqüent alliberament d’endorfines generarien una sensació de plaer similar a l’addicció a substàncies. Fins i tot utilitzen les mateixes paraules relacionades amb l’abstinència de drogues o d’alcohol: recaiguda, estar net... Alguns especialistes creuen que les autolesions serien la punta de l’iceberg, i que a la base hi trobaríem trastorns depressius, obsessius compulsius, de conducta alimentària, de la personalitat o de l’espectre autista. Però, en fi, ¿què hem de fer amb un adolescent que a l’estiu utilitza samarretes de màniga llarga fins als dits per amagar talls?
Saber, en primer lloc, que aquestes conductes no es poden aturar de cop. Que les xarxes socials estan plenes de vídeos i fotografies que inciten a autolesionar-se. I que es tracta de no culpabilitzar ni estigmatitzar, sinó d’ajudar agafant-se seriosament les seves preocupacions, escoltant i suggerint fins i tot ajuda professional.
Algunes persones que s’autolesionen tenen clar que això les ajuda a evitar el suïcidi. Però els fa mal l’ànima.