Anys de discos

Ens encanten les efemèrides. Les efemèrides bones ens donen l’oportunitat de reviure per un moment el que ens va fer feliços. Per això ens hi aferrem tant. Ara fa cinquanta anys d’un dels períodes més brillants de la música moderna, aquell en què una nova generació va decidir que el rock es podia convertir en una forma d’art en majúscules i va obrir tots els horitzons de la creativitat amb la complicitat d’una indústria que era tan rica i poderosa que es podia permetre el luxe de produir discos arriscats i innovadors que no tenien la venda garantida. Aquest període màgic té un clímax que va de 1971 a 1975, més o menys, i 1973, ara fa exactament 50 anys, és just al mig. Va ser un any en què van aparèixer discos que, aquí, en plena ronya franquista, van tenir difusions molt limitades, però que han esdevingut icones de la cultura universal. Quatre o cinc anys més tard, quan jo vaig tenir l’edat mínima per descobrir-los, aquí encara eren molt minoritaris, però al mon ja eren llegendes. Amb tres exemples ho tenim tot dit: «Aladdin Sane», «The dark side of the moon» i «Tubular Bells», apareguts en només tres mesos, de març a maig. La bomba. Avui, H&M en fa samarretes per a adolescents que no saben el que porten però intueixen que significa alguna cosa. És el tribut que la ignorància paga al talent, i és la garantia que seran eterns.