En les darreres setmanes el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, ha repetit més d’una vegada que «el procés» ja s’ha acabat. I, evidentment, s’ha atribuït el mèrit d’haver-ho aconseguit. Som en un any electoral i es nota que cal anar preparant el terreny. Les eleccions municipals del mes de maig, que seran també autonòmiques en alguns indrets –però no a Catalunya–, però sobretot les generals de finals d’any, faran que tota l’activitat política estatal es vagi enfocant a situar-se bé de cara a decidir què governarà durant els propers quatre anys. Des de l’àmbit català la qüestió és força menys rellevant. No és que sigui indiferent que governi la dreta dura conjunta del PP i Vox o que ho faci el PSOE amb majoria absoluta o amb suports externs, com ara... Però cap d’aquestes dues possibilitats no és prou satisfactòria perquè el reconeixement del dret a l’autodeterminació segur que no entrarà en els plans del nou govern espanyol, sigui del color que sigui. I, per tant, allò que se n’ha dit «el procés» continuarà, mantindrà tot el seu sentit i seguirà sent del tot necessari, digui el que digui Pedro Sánchez amb la intenció de fer creure que ell ha estat el polític capaç d’eliminar-lo.
Mentrestant aniran creixent les repercussions que tindrà la cimera hispano-francesa del dijous 19 de gener a Barcelona, sobretot per la manifestació en contra convocada inicialment per Òmnium, l’ANC i el Consell de la República, a la qual s’han adherit una bona colla d’altres organitzacions. Si la intenció del Govern espanyol era de fer la cimera a Barcelona per certificar la defunció del procés independentista, segurament la reacció contra la reunió pot servir per visualitzar i certificar la vigència i la continuïtat del procés. És ben fàcil endevinar quin serà l’eslògan bàsic de la manifestació, que potser ni el president francès Emmanuel Macron ni Pedro Sánchez no han sentit mai ni els agradarà gaire de sentir: «Ni França ni Espanya: Països Catalans!». I, a més, la trobada serà polèmica perquè el president de la Generalitat ha acceptat de participar-hi. Però, com sempre, tot depèn de com sigui aquesta participació. Perquè una cosa seria fer d’amfitrió complaent i mut, i una altra de molt diferent és aprofitar l’ocasió per fer constar explícitament que existeix una nació catalana repartida entre dos estats, una nació que defensa la seva llengua i que lluita per l’autodeterminació. Aniria molt bé que aquesta constatació quedés confirmada per una manifestació àmplia, unitària i prou sonora perquè també arribés a les orelles de Macron i Sánchez.
Per cert, que entre els temes que ha esmentat el president de la Generalitat per plantejar directament a Emmanuel Macron hi ha el de demanar-li suport per al reconeixement del català com a llengua oficial de la Unió Europea i la reobertura de diversos passos fronterers, com els de les carreteres que travessen els colls de Manrella i de Banyuls. Aquests passos han estat tallats per l’administració francesa i impedeixen la comunicació directa i habitual entre les comarques de l’Alt Empordà, el Rosselló i el Vallespir, que ara només es pot fer per trajectes molt més llargs i costosos. Per descomptat que són qüestions que la Generalitat ha de plantejar, tot i que segurament, des del punt de vista de Pedro Sánchez, no siguin considerats elements cabdals de la relació hispanofrancesa.