Aquests últims dies he tingut l’oportunitat d’assistir a diversos actes diguem-ne oficials a Manresa, d’aquells en els quals hi ha autoritats. Bé, de fet i per motius de feina, n’he vist uns quants d’aquests al llarg de la vida. I no deixen de sorprendre’m mai, sobretot a l’hora de començar l’acte en si, quan se saluden els assistents. Aviso, la llista pot ser llarga.
Pot començar amb un molt honorable si resulta que hi ha el president de la Generalitat; continuar amb un honorable si hi ha un conseller o exconseller del govern; excel·lentíssim si hi ha algun diputat del Congrés o algun senador -al Bages tenim senadora-; seguir amb un il·lustríssim en el cas que també hi hagi alcaldes a la sala, cosa que acostuma a passar de tants que n’hi ha; i si hi ha sort es pot acabar amb un il·lustre si hi assisteix algun diputat al Parlament, que també és habitual.
No tot s’acaba aquí. Si hi ha el rector d’alguna universitat, se li ha de dir magnífic rector. I si per causalitat hi hagués l’alcaldessa de Barcelona s’haurien de referir a ella no com a il·lustríssima -com la resta d’alcaldes- sinó com excel·lentíssima. I finalment, qui ha començat a parlar però encara no ha dit res segurament tindrà un record per als regidors i regidores que hi ha a la sala. En últim terme saludarà a la gent corrent que no es mereix cap mena de tractament protocol·lari. Com jo mateix.
Total, que ja han passat cinc minuts i el qui havia pres la paraula encara no ha dit res d’interessant o res del que havia de dir, vaja. I aquesta salutació tan llarga es pot repetir quan prengui la paraula una altra persona. I així anar fent. Coses del protocol, que és tot un món i gent especialitzada en la matèria. Però què voleu que us digui, ho trobo una mica encarcarat i ranci tot plegat, més propi d’altres èpoques que no pas d’ara.
D’aquests tractaments els entesos en diuen títol de cortesia que es dona a una persona per la seva dignitat, autoritat, càrrec o categoria social. Ja hi som amb les categories socials. I la dignitat, qui l’atorga? Jo soc més fan d’aquells que en un acte d’aquest tipus comença dient un «bona nit a tothom, gràcies per venir», tira pel dret i diu el que ha de dir, sigui un pregó, una xerrada o una lliçó magistral. Tampoc cal dir allò de «Bona nit, malparits», dels de Sopa de Cabra, però si tot el dia et van tractant de molt honorable, il·lustríssim o excel·lentíssim, al final t’ho deus creure, no? Tot el respecte a aquestes personalitats sobretot si són càrrecs electes, però fem-ho més senzill i proper, que tothom hi sortirà guanyant.