La persistència de les plomes d’aigua

No sabia que a Manresa encara hi hagués plomes d’aigua. Em pensava que totes les llars anaven amb comptador. Però resulta que hi ha mil cinc-cents usuaris que reben un flux ininterromput d’aigua per un preu fix, i l’acumulen en dipòsits a les golfes. Quan el dipòsit és ple, l’aigua en surt per un sobreeixidor, camí de la claveguera. En temps de sequera i restriccions com els actuals, aquest malbaratament causa sorpresa.

A la casa on vaig viure entre els 7 i els 21 anys el sobreeixidor enviava l’aigua al safareig i així la podíem utilitzar per rentar, fregar o qualsevol tasca que requerís omplir galledes. Era una manera d’allargar el cabal disponible per la tarifa contractada. Aquesta tenia la ploma com unitat de mesura, i segons si en pagaves una, mitja o un quart, els de les Aigües Potables posaven un dosificador de més o menys cabal al tub d’entrada. Era freqüent veure al carrer tapes metàl·liques amb la inscripció «Plomes d’aigua».

Després van arribar els comptadors, i en la meva ignorància pensava que l’escampall havia sigut general i complet. Saber que queden mil cinc-centes excepcions m’ha estranyat tant com si em diguessin que hi ha mil cinc-centes llars amb corrent elèctric de 125 volts. És més sorprenent que alarmant, perquè es perd més aigua per les fuites de la xarxa que per aquest anacronisme.

Es veu que un dels motius de la persistència és que el canvi l’ha de demanar l’usuari, i en altre cas continua amb la ploma. No sabia –com més gran més ignorant– que fos opcional. Si l’aigua que es perd per aquesta causa és realment important per a la comunitat, potser el comptador hauria de ser obligatori. De moment és voluntari i Aigües de Manresa subvenciona l’operació. En tot cas, les plomes han de ser valorades i s’han de donar a conèixer a les generacions presents i futures, perquè formen part de la història de Manresa.

I per què se’n diu «ploma»? Doncs perquè era l’aigua que passava per un forat del diàmetre d’una ploma d’oca. Quac.