L’habitatge que no tenim

Ara que s’obre el període electoral, un dels temes estrella a molts municipis és, sens dubte, el de l’habitatge, perquè és un problema flagrant i sagnant que, malauradament, no té una solució màgica ni única. No cal insistir a recordar que cada vegada les persones tarden més a poder tenir el seu primer habitatge, ja sia de compra o de lloguer, i que un grup cada vegada més important de persones estan abocades a viure dins d’una habitació o bé ocupar algun pis. Aquest és el panorama en el nostre país i, si aixequem els ulls, també a la península. Els factors que determinen aquesta problemàtica i complexitat són comuns. No soc economista, ni advocadessa, ni agent immobiliària, només soc propietària del pis on visc –no en tinc cap altre–, i ho soc a mitges ja que mensualment s’ha de pagar una hipoteca que no acabaré fins a l’edat de jubilació. Bé, això tampoc no és segur, perquè ves a saber a quina edat em podré jubilar. En aquests moments, el que jo pago d’hipoteca, però, està majoritàriament per sota de bona part dels preus de pisos de lloguer que hi ha a la meva ciutat si tinc en compte els metres quadrats, que hi hagi llum natural i ascensor. Ai, l’ascensor! que quan tens 20 anys no és un accessori gaire rellevant, però amb el temps sí que ho és. Doncs bé, amb tots aquests ingredients a dia d’avui això del lloguer costa molt que surti a compte. Des que Boyer va decidir liberalitzar-ho tot fent desaparèixer la figura del contracte indefinit, els preus del lloguer pugen i pugen i, en molts casos, per uns habitatges amb unes deficiències més que considerables. Els experts ens explicaran que a Espanya i a Catalunya tenim molt arrelada una cultura de la compra d’habitatge per allò de tenir un patrimoni que deixar a la descendència («tenir un piset sempre va bé») i que això ha perjudicat molt la cultura del lloguer.

Les persones expertes diuen que en bona part és un tema d’oferta. Jo en discrepo, bàsicament perquè per poder construir cal sòl i a Catalunya l’àrea metropolitana és la tercera zona més densa de tot Europa. Poc espai queda i més aviat el que caldria és no construir-hi més, deixar espais lliures. Si la decisió passa per construir a altres zones del país que són poc o gens denses, les problemàtiques que en sortiran ja les podem preveure: comunicacions, escoles i centres sanitaris, transport públic. Si ara des de Manresa agafar el tren o el bus és entrar a la dimensió desconeguda, imaginem-nos el que pot passar. Construir més no sembla, doncs, el més raonable. Què ens queda, per tant? De pisos n’hi ha, i de buits, moltíssims. A Manresa mateix l’any 2021 –notícia publicada a Regió7– eren més de 7.000. Mireu si n’hi ha, aquí i arreu del país. Però aquests pisos tenen amos i mestresses i alguna Sareb, però molts d’aquests són de persones físiques que els han heretat o que potser en algun moment van comprar i, com que no els necessiten per viure, esperen. Què esperen?, doncs si amb el nou POUM de torn sona la campana i en treuen una bona picossada, o posar-lo a la venda a un preu alt i, si no es ven, tampoc no passa res perquè ja el tinc. Tenir pisos buits penalitza molt poc, per no dir gens, i a la vegada tenim una normativa que es vehicula a partir del concepte de la propietat privada i és molt difícil compatibilitzar els interessos i necessitats col·lectives amb les individuals. Si Marx pogués aixecar el cap, veuria l’exemple paradoxal de valor d’ús i valor de canvi. Sort que ens podem conformar pensant que els carrers seran sempre nostres. O sigui que una manteta i a viure al carrer, perquè es veu que la ciutadania no ens mereixem altra cosa.