D
esprés de proclamar a Arrels Cristianes de Catalunya (1985) la realitat nacional de Catalunya i la necessitat d'una adequada estructura juridicopolítica, els bisbes catalans feien als catòlics espanyols aquesta petició: "voldríem que fossin, principalment, els nostres germans catòlics del altres pobles d'Espanya els primers a comprendre i acollir aquestes aspiracions".
Per desgràcia no ha estat així. Al contrari. L'Església, i particularment la jerarquia espanyola, s'ha oposat sistemàticament a tota pretensió sobiranista. S'ha tornat a complir la queixa que Carles Cardó feia el 1930. "És tristíssim haver de confessar que la major part de les resistències, i les més incomprensibles, vénen de la banda dels catòlics".
El dia 7 de gener del 2002, la Conferència Episcopal Espanyola emetia una dura nota de condemna del Pla Ibarretxe. En la nota defensa la unitat i la sobirania d'Espanya com una institució gairebé de dret diví, i la Constitució com el dharma inalterable de les Hespèries, i condemna tot intent d'emancipació com a greument perillós, contrari al bé comú, atemptatori contra la convivència i moralment inacceptable.
I l'imparable Cañizares, aleshores cardenal de Toledo, fins i tot s'atreveix a dir: "les comunitats que demanin o preten-guin l'autodeterminació perdran la seva identitat cristiana", o sigui, que no es pot ser cristià si no s'és espanyol i espanyolista. I el mateix Cañizares, en un article titulat Unidad de España i publicat el gener del 2006, amb motiu de l'aprovació de l'Estatut, en el setmanari Alfa y Omega de l'arquebisbat de Madrid, convocava una mena de croada de tots els cristians espanyols "davant la gravetat d'aquests moments en què estan en joc la unitat d'Espanya i les seves arrels culturals i històriques". I en les mateixes dates, la revista Vida Nueva, òrgan oficiós de l'episcopat espanyol, feia costat a Mariano Rajoy en la recollida de signatures amb vista a reclamar un referèndum sobre l'Estatut (millor: contra Catalunya, que és el mateix, deia una dama que anava a signar).
Amb això, fàcilment us podeu imaginar amb quin goig s'ha rebut en medis catòlics espanyols la sentència del Constitucional.
Res d'estrany. El bisbe de Vic, Dr. Masnou, havia explicat que, sempre que a la Conferència Episcopal Espanyola es votava una proposició favorable a Catalunya, tots els bisbes, llevat d'alguns de bascos, hi votaven unànimement en contra.
I si de la sobirania política passem a l'autonomia eclesiàstica, el panorama és encara molt més descoratjador. Podem dir que el comú denominador de totes les intervencions de l'episcopat espanyol ha estat sempre que l'Església catalana no es desmarqués ni un centímetre de la resta.
L'argumentació del bisbe Deig a Prada el 1991, sis anys després de la publicació d'Arrels Cristianes de Catalunya, a favor d'una Conferència Episcopal Catalana, era òbvia de tan senzilla: a una realitat nacional catalana, deia, li correspondria una Església amb personalitat pròpia. I el moment més crític del Concili Tarraconense va ser quan els nostres bisbes no van deixar votar una proposició que demanava la província eclesiàstica única i la Conferència Episcopal com la fórmula més apropiada per preservar la unitat eclesial i pastoral de Catalunya, que es considerava vital per a les nostres esglésies. Una situació que els bisbes només van poder apaivagar amb falses promeses.
Tot i el control exercit pels nostres bisbes, les resolucions conciliars van haver d'esperar, per a la seva aprovació, un any i un dia a la duana romana, amb greu detriment de la il·lusió que havia despertat el concili. I tot només per raons polítiques, en el sentit més mesquí de la paraula, que ells presenten com a raons pastorals. Aquelles mateixes raons que van aconsellar la desmembració de la Franja, l'esquarterament del bisbat de Barcelona en tres diòcesis i de l'Església catalana en dues províncies eclesiàstiques, el nomenament de bisbes valencians per a les Illes i per a Catalunya. De les resolucions conciliars, es van suprimir totes les al·lusions nacionals, es van introduir algunes precisions de nomenclatura, sempre en el mateix sentit restrictiu, i s'invalidava l'ús de la denominació de Conferència Episcopal Catalana, que fins aleshores amb tota naturalitat s'havia atorgat l'episcopat català, ja que, argüien, ni és Conferència ni és Catalana, perquè conté una franja del País Valencià. Com podeu suposar, darrere d'aquests tripijocs hi havia Madrid, amb el prepotent Rouco. I també l'arquebisbe emèrit de Barcelona, el cardenal Ricard M. Carles, que ha estat, em dol haver de dir-ho, nefast per a l'Església catalana.
Mentrestant els nostres bisbes es van decantar per l'opció menys ambiciosa d'una Regió Eclesiàstica, que Roma va acceptar, però que encara no ha atorgat, per la raó de sempre: que Catalunya no es desmarqui gens ni mica, no fos cas que es donés ales als separatistes. Ni mai! Perquè regió eclesiàstica i no res són pràcticament el mateix.
Hem de dir que durant aquests anys l'episcopat català ha demostrat una gran passivitat. Amb motiu de la sentència del Constitucional i de la manifestació del 10 de juliol, van publicar una nota en què expressaven la seva preocupació de pastors pel moment que vivia Catalunya. I poca cosa més.
