La legitimitat dels fruits del treball

JORDI FRANCH PARELLA P
au de Tars, a la primera carta als Corintis, es pregunta si té dret a rebre manutenció per part de la comunitat cristiana de la pròspera i comercial ciutat de Corint. La resposta és afirmativa. Qui treballa ha de rebre la seva part. Els gentils convertits a cristians són la prova del treball fecund de Pau, el segell que autentifica el seu apostolat. De què viu un soldat? De la paga que rep de l'exèrcit. El sacrifici del militar per l'Estat pel qual lluita pot arribar a extrems inhumans. Només faltaria que, a sobre, ho hagués de pagar de la seva butxaca. I de què viu el vinyater? Dels fruits de la vinya. Qui pastura un ramat i no s'alimenta de la llet que en treu? Per tant, Pau, que ha sembrat béns espirituals, té dret a recollir els fruits del seu treball.
Aquesta és justament la llei natural que governa el lliure mercat. El treballador, en condicions de lliure competència, tendeix a cobrar el valor descomptat de la seva productivitat marginal. Si contribueix a produir béns de valor, considerats així pel consumidor final que els adquireix, el salari percebut serà elevat. I a l'inrevés. Si, per manca de formació o experiència o altres causes, no es generen productes acceptats pel consumidor, proïsme destinatari dels nostres esforços, la retribució serà baixa. No cal dir que les escandaloses retribucions autoassignades per alguns directius político-financers, que coexisteixen amb elevades taxes d'atur, res tenen a veure amb aquest principi. Els sous i plans de pensions milionaris no són fruit d'intercanvis voluntaris, lliurement acceptats per la ciutadania, sinó de decisions autocràtiques que es carreguen a les espatlles dels contribuents. La legítima apropiació dels fruits del treball propi res té a veure amb la confiscació de la propietat aliena.
Malgrat tot, Pau renuncia voluntàriament al sou del seu treball. No fa ús dels seus drets i renuncia a reclamar-los. Ofereix de franc el missatge de la Bona Nova de Crist amb una humilitat extrema, fent-se feble amb els febles i esclau de tots per guanyar-ne tants com pugui. Talment com un atleta, corre cap a la meta que li donarà un premi que no es marceix.
Per altra banda, l'evangeli més antic, el de Marc, narra com Jesús arriba a casa de Simó i Andreu, on troben la sogra de Simó al llit i amb febre. Jesús li retorna la salut i ella es posà a servir-los. Assabentat el poble dels seus poders curatius, una munió de malalts s'aplega davant la porta, i Jesús en cura molts que tenien diverses malalties. Són circumstàncies que mostren l'autoritat de Jesús, tant com a Mestre en l'ensenyament com a Metge en el guariment de malalts. És segur que la sogra de Pere, com tothom, amb el pas del temps, tornaria a emmalaltir i finalment moriria. Però Jesús ens anticipa l'anunci de la resurrecció i el triomf final de la vida, d'una vida plena i alliberada de les xacres que persegueixen la condició humana.
Finalment, és remarcable com Jesús busca estones solitàries, quan encara era fosc, per pregar. L'espai de comunicació amb Déu requereix silenci i meditació. Els teòlegs parlen molt de Déu, però no conviden a parlar amb Déu. I la societat actual, immersa en un soroll eixordador, ens allunya de qualsevol actitud contemplativa. No podem pretendre que sigui cap solució el reiterar irreflexivament una i altra vegada els mateixos errors que ens han portat on som. Cal actuar, és cert. La millora d'un sistema estructuralment inestable o la consecució de nivells més tolerables de llibertat, justícia i prosperitat no ens seran donats gratuïtament ni vindran sols. Cal, primer, reflexionar i, després, actuar en conseqüència.