l
'inici de la nova legislatura i el nomenament d'una nova delegada del Govern a la Catalunya central, Laura Vilagrà, ha tornat a posar en primer pla l'organització dels serveis de la Generalitat a les nostres comarques, moment que l'alcalde d'Igualada, Marc Castells, ha aprofitat per demanar per a la seva ciutat la delegació del departament d'Empresa i Coneixement. El batlle igualadí es va equivocar sonorament en qualificar d'inacceptable que Igualada hagués quedat al marge del repartiment de delegacions, quan havia estat el mateix Ajuntament el que, en l'etapa de Jordi Aymamí, havia rebutjat rebre'n al.legant que la ciutat pretenia ser incorporada a una futura i hipotètica nova vegueria del Penedès. El moviment de Castells va ser seguit per alçaments de mans a Berga i Solsona. L'alcalde solsoní, David Rodríguez, amb lògica impecable, va apuntar que potser el millor seria concentrar serveis, però que si s'obria la porta a un repartiment general, llavors Solsona també reclamaria la seva part. Oportunament, la delegada ha refredat els ànims i ha instat a una reflexió general.
Donar un cop d'ull a la realitat del conjunt del país dóna pistes molt clares. Amb les vegueries desplegades de forma oficiosa i amb escàs poder real, hi ha delegacions de la Generalitat en set territoris. L'únic que té dues seus del delegat del Govern és la Catalunya Central, amb oficina a Manresa i a Vic. No és així a cap altre lloc. Ni tan sols a Tarragona i Reus. I un altre fenomen: les delegacions en capitals de província concentren tots els serveis de la Generalitat. Els serveis de les àrees que no tenen capital de província estan repartits. La jerarquia que dibuixen els fets és clara i contundent.
La qüestió fonamental és establir quin principi ha de guiar el desplegament de la Generalitat al territori. ¿Ha de ser repartir serveis sense cap pes específic entre ciutats amb rivalitats de campanar? Evidentment, no. Una planta administrativa és el primer i millor instrument que té un govern per aplicar una visió del país, un model, un projecte. Així ho va fer Espanya el 1833 amb el mapa provincial. Un esquema administratiu modela el país d'acord amb un objectiu. Catalunya, a través del seu Parlament, ha de definir clarament com vol ser i si, definitivament, es vol reequilibrar. L'organització territorial ha de servir aquest objectiu superior i s'ha d'aplicar amb voluntat de consens, però també amb determinació. El mapa de vegueries no és per a manresans o vigatans, és per a Catalunya. I el reequilibri hauria de ser el seu objectiu prioritari. Per fer-ho possible, el principal instrument és establir capitalitats clares que aconsegueixin un efecte d'arrossegament beneficiós per a tot el seu entorn. Capitalitats lògiques, útils, productives i transformadores. Assenyalades amb convicció i amb la força política del Parlament. Tot el que no sigui això és passar amb raons i barallar-se pels premis de consolació.
