Una vintena d'entitats integrades o convocades per Promineria i Fòrum de la Catalunya Central participen avui al Nou Congost en un gran acte de suport a ICL que té com a objectiu explícit acompanyar l'empresa en la seva demanda que se li permeti allargar el termini límit per continuar abocant al runam sallentí del Cogulló, marcat judicialment el dia 30 de juny. Es recolliran signatures i es farà pressió perquè la Generalitat articuli una solució i que el jutge la beneeixi. És una mobilització que sorprèn per la seva excepcionalitat i que ha de ser aplaudida: que col·lectius tan diversos com sindicats, empresaris, entitats culturals i esportives, es mobilitzin durant una jornada per un objectiu col·lectiu resulta admirable i injecta optimisme en les possibilitats del Bages per alçar-se contra les dificultats. Certament, aquest marc general tan positiu presenta elements objectables: alguns dels promotors defensen posicions legítimes però no desinteressades; alguns dels missatges articulats per trobar suport social presenten el problema de la mineria de forma tan parcial i emocional que poden arribar a generar falta de credibilitat; i seria justificat preguntar-se on eren alguns dels implicats en altres situacions igualment urgents. Però tot això resulta secundari davant la meritòria mobilització obtinguda per un objectiu de gran importància.

Els termes de l'assumpte queden perfectament resumits en l'entrevista que aquest diari publicava ahir amb el nou conseller delegat d'ICL, Carles Aleman: l'empresa va creure que el dia 30 de juny estaria en condicions d'aturar els abocaments i traslladar a Súria la producció de Sallent, i per això aquesta és la data que es va oferir al jutge i que el tribunal va segellar en execució d'una sentència adversa per a l'empresa; però problemes tècnics a Súria ho han fet impossible; ara, demana dos anys de marge per recuperar el temps perdut i, mentrestant, ofereix reduir a la meitat els abocaments al Cogulló i convertir la mineria del Bages en ecològicament sostenible el 2021. En canvi, es dóna per fet que, si es veu obligada a deixar d'abocar el dia 30 de juny, els llocs de treball de Sallent poden perillar i tot el projecte pot trontollar. Naturalment, la història d'Iberpotash permet als escèptics argumentar que han tingut temps per preocupar-se'n abans, que els errors de càlcul de l'empresa no es poden carregar sobre la societat i que no hi ha cap garantia que aquests terminis es compleixin, entre altres coses perquè depenen de l'evolució del mercat. Molt temps d'actituds equivocades i de sentències adverses pesen ara en la credibilitat de l'empresa.

Tanmateix, la qüestió és si hi ha una alternativa millor. ICL no va crear el runam de Sallent, que va créixer també quan la mina era propietat de l'estat. Les formes i els ritmes podien haver estat millors o més ràpids, però ICL ha estat la primera propietat que ha reduït l'impacte ambiental, té entre mans un projecte d'expansió crucial per a la comarca i ofereix un pla de futur versemblant. I finalment: agradi o no, només ICL pot resoldre el problema del seu runam, i només ho podrà fer si és competitiva i té un marc legal clar i realista. Només un compromís ferm que obligui l'empresa a fer el que només ella pot fer permetrà donar un horitzó net i sostenible a una activitat que és un dels grans actius del Bages. Si no hi ha un pla realista de recanvi, cal aquest compromís, cal que la Generalitat l'articuli i és d'esperar que el jutge que ho ha de validar entengui quines són les prioritats socials i econòmiques que han de prevaldre.