20 de febrer de 2018
20.02.2018

Suïssa, Bèlgica o Canadà

19.02.2018 | 23:25

Ja fa molts anys de l'arribada de les primeres grans migracions provinents del sud peninsular i als catalans i catalanes del segle XXI ens és molt difícil imaginar-nos aquest país sense la normal presència del castellà al carrer. Ara com ara, una hipotètica Catalunya monolingüe i amb una sola tradició cultural i religiosa seria, de fet, un altre país que res tindria a veure amb aquest que estimem.

Ara bé, la realitat lingüística que tenim no és només conseqüència dels moviments demogràfics, ho és també de tres-cents anys ininterromputs de persecució de la llengua catalana. Des del 1714 no hi ha hagut un sol dia (exceptuant el breu període d'independència bonapartista!) en què les lleis vigents no imposessin el castellà en determinats àmbits de la nostra vida. Encara ara, la Constitució rebutjada l'1 d'octubre passat diu que és un deure saber castellà i només un dret conèixer les altres llengües del Regne, a les quals, per cert, ni tan sols posa nom. Es prohibeix parlar català al Congrés dels Diputats o al Parlament Europeu (perquè l'Estat espanyol així ho va decidir) i existeixen centenars de normes i disposicions (com les que regulen l'etiquetatge, per exemple) que discriminen el català. Això sense comptar amb l'avantatge competitiu que dona, a la llengua del Julio Iglesias, el seu enorme pes demogràfic mundial. No és estrany, per tant, que un dels motius que han mogut milions de catalans al llarg de la història recent a comprometre's amb el catalanisme i ara amb l'independentisme ha estat la defensa de la llengua. És precisament gràcies a aquest compromís que el català ha esdevingut la llengua sense estat (An-dorra no compta, ho sento) més viva i parlada d'Europa.

Sabent tot això, l'unionisme democràtic i plurinacionalista –suposarem que existeix– podria fer una proposta alternativa a la independència en la qual, a més de qüestions competencials i pressupostàries, es preveiés un model lingüístic més o menys semblant al suís, al belga o al canadenc. Un model en el qual a Catalunya l'única llengua oficial fos el català. En aquesta llengua es dirigiria l'administració al ciutadà, mentre que el castellà (també l'anglès) seria llengua auxiliar amb empara legal però d'ús no preferent ni obligatori. Es tractaria, en definitiva, de garantir que tots ens puguem entendre però reservant a la llengua aquí nascuda una situació de visibilitat i reconeixement clarament destacats.

Això no passarà, ho sé. L'Estat i el gruix de l'unionisme es plantegen l'actual batalla contra el republicanisme català a tot o res, a mata-degolla. Si surten vencedors insistiran en el seu projecte històric d'arraconar fins a fer desaparèixer les llengües que puguin fer ombra al castellà. Si s'hi atrevissin, però, si plantegessin una aproximació als models belga, canadenc o suís, no tan sols desactivarien el gruix de l'independentisme (jo mateix potser m'hi conformaria), sinó que, paradoxalment, passarien per l'esquerra els sectors que ara lideren el Procés i que han apostat per l'actual model bilingüista.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema