La simpàtica i carismàtica Gru: mi villano favorito, estrenada el 2010, es convertí en un sorprenent èxit popular i impulsà una de les franquícies més potents del cinema animat del segle XXI. Però la productora que llançà aquesta saga (Illumination), com succeeix sovint en fenòmens d’aquestes dimensions, ha espremut descaradament un filó apetible fins que ha esdevingut un producte irremeiablement estèril i insuls. I així, en el seu cinquè lliurament, el menys interessant, el cansament creatiu (i l’especulació comercial) assoleixen uns nivells vertaderament preocupants. Minions: l’Origen de Gru, una seqüela del film anterior de la sèrie (presentat fa set anys) i una preqüela del títol fundacional, aborda la infantesa de l’emblemàtic personatge, abans que es convertís en un malvat amb un poder gairebé il·limitat. Gru és un nen de dotze anys que creix en els efervescents anys setanta i es troba per primera vegada amb els Minions. Un episodi traumàtic (serà rebutjat per un grup format per unes criatures summament perverses, Els Salvatges 6) serà fonamental per configurar la seva personalitat retorçada.
Kyle Balda, Brad Ableson i Jonathan Del Val han executat una fantasia animada decididament escarransida, en el pla dramàtic i formal. Els responsables han posat sense complexes el pilot automàtic, i l’univers de Gru i els seus Minions apareix com una caricatura insípida i insubstancial. Només se salva l’apartat musical, l’única faceta del llargmetratge on detectem algun gram de creativitat. La potent banda sonora aplega tot un seguit de clàssics dels anys seixanta i setenta (temes d’Earth, Wind & Fire, John Lennon, The Carpenters...), però la seva suculenta particularitat rau en que tots estan versionats esplèndidament per artistes d’alçada (Diana Ross, Brittany Howard, Bleachers, ...).
