Jordi Badia és l’alcalde de Calaf. L’any 2014 va patir un ictus, i gràcies a l’atenció del personal de la Fundació Althaia, no va patir cap gran seqüela i va poder tornar a fer vida normal i practicar, entre d’altres, una de les seves grans passions: el ciclisme. I ara ha volgut, mitjançant aquest esport, col·laborar amb Althaia i els tractaments de l’ictus i poder visibilitzar la malaltia neurològica i el seu tractament. D’aquesta manera, ha decidit fer la North Cape 4000, una prova de ciclisme de resistència que tracta de viatjar des de Rovereto, al nord d’Itàlia, fins al Cap Nord, a Noruega, en un viatge d’uns 3.800 quilòmetres sense assistència i que s’han de completar en un màxim de 22 dies. Badia ho ha aconseguit amb només quinze.
L’hem entrevistat uns dies després, a la Clínica Sant Josep. La seva visita a l’hospital manresà té a veure amb el repte majúscul que ha realitzat recentment: està fent rehabilitació per recuperar-se de l’esforç de la North Cape.
Badia ens comenta que era a la Clínica per «començar a fer la recuperació muscular perquè després de tot l’esforç i el viatge, posar-te després en una furgoneta i fer 4.000 quilòmetres de tornada a casa no és la millor manera de recuperar-se físicament», referint-se al viatge que va fer en cotxe des del Cap Nord fins a Catalunya. Assegura, però que la rehabilitació és habitual en un repte «d’aquestes dimensions o de qualsevol altre, és bo fer una revisió abans de l’inici i una recuperació muscular després d’acabar la prova. A més, comenta que quan va fer un altre repte anterior, el de fer les etapes de la Volta a Catalunya d’enguany –també per ajudar a Althaia amb el tractament d’ictus–, «després de les etapes feia sessió de fisioteràpia per la musculatura, aquest cop va ser diferent perquè amb la Volta descansava més, eren etapes més dures, però hi havia un procés de descans més gran que aquí no tenia», a més amb la North Cape «la logística era més complicada, el tema menjar, dormir, era més complicat, eren més dies, més quilòmetres».
Un dels principals al·licients, però també complicacions, és que la North Cape 4000 no permet cap mena d’assistència, és a dir, només el mateix ciclista pot portar coses i arreglar temes mecànics. «T’has d’espavilar tu, a buscar-te hotels, menjar, trobar els supermercats per a comprar». Malgrat això, si hi ha alguna problemàtica mecànica «tot i que no està molt clar, sí que passa que altres corredors et poden ajudar», tot i que ell no s’hi ha trobat.
Fortalesa mental
En una prova d’aquestes característiques, «és evident que has d’estar preparat físicament, és una prova molt dura», però no ho és tot. «Ajuda molt estar preparat mentalment. Has de ser conscient que et passaràs quinze dies, et passaran moltes coses que hauràs de superar i solucionar». «Has d’estar preparat, convençut de què vols fer-ho».
Explica també que «si ho preguntes als meus germans, et diran que ‘la fortalesa mental’ ve de sèrie, mai m’ha costat, quan em plantejo un repte, el faig. Aquest cop no ha sigut el cas, però sí que de vegades passes per moments que dubtes, que et preguntes què fas aquí. Jo m’he mentalitzat molt. No és un dia per l’altre dir: Vaig a fer-ho. Han sigut molts anys de reflexionar-hi, de veure els reportatges que es feien. Hi ha un procés d’assumir tota la dificultat que tindràs».
Una experiència extrema i autogestionable
Badia explica que va descobrir la North Cape perquè «sempre estàs pendent a les xarxes d’aquest tipus de proves», tot i que no va ser així en aquesta ocasió. «En aquest cas va ser un company que m’ho va comentar a la primera o segona edició, ho vaig anar a mirar i vaig decidir que ho volia fer, i amb els quatre anys posteriors m’he anat preparant mentalment per fer-la. Vaig decidir que aquest any seria l’any per fer-la». Pel que fa al tema econòmic, Badia explica que va anar tot a càrrec seu.
«Jo, quan vaig contactar amb Althaia, ja vaig dir jo ho feia per ajudar-los, que jo ho faria igual, i tot m’ho he finançat jo». D’aquesta manera, tots els fons recaptats, entre donacions, patrocinis i la samarreta i el mallot de marxandatge, «va tot per a la Fundació Althaia». No ens sap dir quant li ha pogut costar «la inscripció són tres-cents i escaig euros, i entre la gasolina, el menjar, els allotjaments... M’ha costat molts diners, però és una cosa que jo volia fer igualment».
Sobre el viatge en si, explica que l’organització dona molta llibertat als participants. «L’organització et donava el recorregut, i tu t’espavilaves. Cadascú ho fa al seu ritme, et donen 22 dies com a màxim per fer-ho, això són 180 quilòmetres per dia». A més, aquest any van implementar una novetat que era que «com a màxim podies fer 380 quilòmetres diaris». «El més ràpid va arribar amb nou dies, el primer dia que podia arribar».
Ell no es va plantejar fer-ho amb tan poc temps. «El meu esquema era fer entre 250 i 300 quilòmetres diaris». Va perdre temps per un problema d’horaris amb els dos ferris –Rostock-Trelleborg i Estocolm–Turku–. «Totes les etapes van ser complicades» explica. «La que pensàvem que seria la més senzilla per distància i pel desnivell negatiu, de Berlín a Rostock, vam tenir vent en contra tota l’estona». Pel que fa al relleu del terreny, «la més complicada va ser la primera, perquè travessaves els Alps, hi havia dues punxes, la segona tenia un pendent molt constant, i el final també. La resta eren més planeres, però totes amb pujades».
Pel que fa a l’equipatge, «cada corredor ho feia diferent, hi havia gent que portava tenda per dormir, gent que només anava a hotels, que portava més o menys roba». En el cas del mateix Badia, «jo vaig anar amb el mínim. Havia fet coses, no tan llargues, però sí d’aquest tipus, i ja sabia més o menys el que em trobaria, de manera que ja sabia què portar». El mínim, però, és ben complet: «tot el necessari en cas de problemes mecànics, el sac, la màrfega, la roba –en el meu cas només portava dues equipacions, una per cada meitat, i quan podia les rentava–». «Només vaig haver de comprar menjar». Per sort, no es va trobar amb grans problemes mecànics. «Quatre punxades. És una loteria, si et trobes una pedreta o no. Tants quilòmetres, moltes zones sense asfaltar o d’altres que estaven brutes».
La climatologia, enemiga del ciclista
El temps ha sigut advers per a Badia en aquesta aventura. «El primer dia ens va ploure, però tota la part d’Alemanya i la de Suècia, una calor exagerada, de 34 o 35 graus de temperatura». Pel que fa a les pluges, a banda de la primera etapa, «tant a Finlàndia com a Noruega. La finlandesa era més fina, en entrar a Noruega una tempesta important i, cap al final, passat Rovaniemi, un dia ara de pluja, ara sol».
Li demanem què prefereix, si la pluja o la calor. Badia no dubta: «jo prefereixo la calor. Amb pluja quedes tot moll, la roba i totes les coses». «De tota manera, el pitjor per a un ciclista és el vent», adverteix.
A l’hora de dormir a la intempèrie, però, també prefereix la calor. «Tot i que allà també hi havia molta humitat». «Si et plou i aquell dia toca dormir a un hotel, que pots eixugar la roba, pots descansar bé, no és un problema, però si coincideix el dia que has de dormir a fora, llavors si que ho és, vas moll tot el dia».
Pel que fa al vent, Jordi Badia creu que «vam tenir sort». «A part de l’etapa de Rostock, que havia de ser per a descansar i ens va fer la murga tot el dia», explica. «Alguns dies en va fer, però ens anava a favor i anava bé». L’arribada al Cap Nord, una etapa temuda per la pujada en un terreny dur i desert, «si fa vent és una etapa molt complicada. Jo vaig arribar dissabte, però divendres, que va arribar-hi la meva família amb cotxe, va fer pluja i vent molt forts. Em vaig trobar gent que hi havia pujat el dia abans i em van dir que havia sigut de bojos». Dissabte, en canvi, el panorama era molt diferent. «Jo vaig pujar amb 24 graus, molt poc vent». «L’endemà va tornar a fer vent, així que vam agafar una finestra molt bona».
El repte solidari per col·laborar amb els que li «van salvar la vida»
Respecte a l’implicació d’Althaia, Badia relata que «primer hi havia el repte individual. Un dia, però, vaig veure que el meu cas pot servir per als altres». Per una banda, pot ser «un exemple, pel fet de que l’ictus és un punt a la teva vida, però no necessàriament ha de ser un punt i final, ni a part, sinó que pot ser un punt i seguit. Jo vaig estar uns mesos aturat, però vaig reprendre i vaig tornar a fer el que feia».
Però, a més, aquest repte també podia servir per «recaptar diners, donar a conèixer la malaltia. Vaig trucar a la fundació Althaia, que és la fundació on m’havien salvat la vida, on em van tractar, a ells els va encaixar molt el projecte, perquè en tenien un per crear una unitat específica pel tractament de l’ictus i les malalties neurològiques, i van dir que sí». Pel que fa a la resta, «tot ha anat a càrrec seu. La busca de fons, de patrocinadors. Jo he pedalat, però és una cosa que han fet ells».
Per aquest projecte, Badia va comptar amb l’apadrinament d’una de les corredores de muntanya més importants del país, la manresana Núria Picas. «A través d’un dels espònsors, Stern Motor, que també l’esponsoritza a ella, li expliquem el projecte i ella accepta ser-ne la padrina».
Badia indica que a l’últim recompte que van fer, la xifra recaptada en total era de 33.000 euros que aniran destinats a la Fundació. «Però ho porten ells, així que ara no tinc una dada més exacta», diu. «Fins al dia 6, hi havia membres de l’equip de comunicació de North Cape a l’arribada», relata Badia. «Volia arribar el dia 6 o abans perquè entenia que si aconseguia que la North Cape en parlés, era una manera de donar visibilitat a la causa».
L’alcalde de Calaf assegura que «tenir la part solidària a darrere m’ha ajudat a fer-ho, segur». «Hi havia molta gent pendent, tot el projecte, i això dona molta força». Jordi Badia explica que per a ell va ser una satisfacció acabar. «Per un cantó hi havia el repte individual, i sense aquest mai hagués existit el col·lectiu. Però hi ha un moment que aquest repte col·lectiu pren molta més força que el repte individual». «El fet de dir que he acabat això, però que hem recaptat tants diners per a aquesta unitat específica».
Actes de cloenda
Respecte a la repercussió que ha tingut aquest repte, diu que des d’Althaia «estan molt contents. Sempre agradaria que hi hagués més repercussió, però crec que és la que ens tocava». El projecte es tancarà amb un acte a finals d’octubre «el 29 és el dia mundial de l’ictus». Aquest acte servirà perquè Badia «pugui explicar l’experiència, i puguem recaptar diners per la Fundació». «Jo ara vull descansar i sortir amb normalitat amb bicicleta, però el meu compromís amb la lluita contra l’ictus continua».
L’allotjament, al gust de cadascú
L’allotjament, que s’havia de buscar ell, va ser una cosa «mig i mig» entre hotels i càmpings, o bé dormir a l’intempèrie, amb el sac i la màrfega. Fins i tot, com es veu a la imatge, va dormir en una església. «No em trobava cap altre participant a l’hora de dormir, només en carretera». Per exemple, a Berlín, «jo vaig arribar a les set de la tarda. Tenia hotel, i portava molts quilòmetres, havia dormit en una parada d’autobús, havia agafat pluja, i vaig dir que a Berlín parava. Vaig poder sopar bé, rentar la roba i descansar, però hi havia gent que podia no parar i seguir». «Anava reservant els hotels dia a dia. No em vaig trobar amb hotels plens, però sí que a molts llocs no n’hi havia i per això a vegades dormia a l’intempèrie».
Complicacions amb el menjar
«He anat a pocs restaurants», relata. «Comprava el menjar en un supermercat, carregava, i fins que s’acabava». Això és un problema quan no trobes establiments. «En alguna etapa em vaig quedar sense menjar, sense perspectives de trobar res, i llavors vaig trucar a la porta d’una casa per saber si em podrien vendre o donar alguna cosa. Al final em van convidar a esmorzar i em van donar un entrepà per al viatge, perquè em van dir que no trobaria res en molts quilòmetres». Pel que fa a l’aigua, «va ser una mica el mateix problema». «Abans de Berlín, hi va haver molt tros sense pobles i també vaig trucar a una casa perquè m’omplissin els bidons».
La difícil conciliació entre la família, l’alcaldia i la bicicleta
Badia relata que mai va pensar abandonar. «La Núria Picas em va recordar una frase de Lance Amstrong que deia que a les proves de resistència, l’únic rival ets tu mateix. No va ser el cas».
La bicicleta no ha sigut el seu esport preferit sempre. «Quan era jove, el meu esport principal era el tenis taula, però practicava molts esports, incloent-hi la bicicleta. I després vaig competir en triatlons», abans de dedicar-se només a la bici. «Han sigut les meves vacances», relata. «Sí que mirava el grup de WhatsApp dels regidors, però ells mateixos ja em van dir que desconnectés». «No me’n vaig desentendre, però vaig delegar funcions».
Badia explica «que amb aquests reptes, la que parteix més és la família, perquè la vida laboral no se’n pot ressentir, i menys sent alcalde». «Òbviament, he hagut de treure temps de la família, dels caps de setmana». «Gairebé he sortit cada cap de setmana, però la família s’hi ha implicat». «Sense el suport de la família no ho pots fer». Des de Calaf, «hi ha hagut molt seguiment», relata l’alcalde de la població. «Hi ha hagut persones, gent que no m’esperava, que m’han anat seguint i preguntant». Respecte a l’ictus que va patir l’any 2014, «m’ha canviat la vida. L’ictus el tinc present cada dia». «Podria no ser aquí, o ser-hi amb unes condicions molt precàries». Per tant, cal «ser generós i intentar ajudar». «No sé ben bé com em va canviar, però ho va fer, segur».
