Des de l’esplanada rocallosa que flanqueja la riera de Merlès, a la zona de la font del Molí d’Escrigues, Jordi Julià llança a l’aire uns xiulets gairebé imperceptibles i quatre ordres suaus en format d’onomatopeies. En pocs segons, de la fondalada del costat de la riera sorgeix en ordenada filera de cinc o sis rengles un ramat que es disposa sense vacil·lacions darrera del seu guia per emprendre una marxa a velocitat de creuer que es compassa amb el so coral de les esquelles. Són 350 ovelles i algunes cabres que reprenen el camí després d’unes hores de repòs en que han agraït les ombres i l’aigua que els ha permès combatre els primers efectes d’un estiu prematur, en la que és l’etapa inicial d’una llarga marxa. La que porta aquest escamot d’ovelles ripolleses en transhumància des de les pastures baixes de l’ara ja calorosa Gavarresa bagenca, on viuen la major part de l’any, fins a les fresques altures dels prats de la vall de Josa, sota el Cadí, on passaran l’estiu.
A l’albada, el ramat ja ha estrenat el camí sortint des de Sant Feliu Sasserra i salvant les altures mitjanes i progressives del serrat dels Morts per davallar cap a l’encara verda vall de Merlès. Refets del primer esforç i confiant en unes temperatures no tan aclaparadores com les de migdia, pastor i bestiar reprenen a quarts de cinc de la tarda la marxa amb un convidat afegit, qui signa aquest reportatge, que els acompanya en el segon tram d’aquesta primera jornada.
Els presento qui n’és el protagonista principal, qui em fa un lloc per conviure al seu costat una petita part de la marxa:
El pastor
Jordi Julià, 29 anys, fill de la casa de La Roca d’Avinyó. Un dels ja poc nombrosos pastors que perviuen a Catalunya, un dels molt escassos que mantenen l’ofici al Bages i, encara més, un dels pràcticament únics que amb el seu bestiar emprenen, des d’aquesta comarca, el camí de la transhumància.
«Faig de pastor perquè tota la vida ho he viscut. Com un gos que té un pedigrí, ja ho diuen que un pastor ho porta a la sang. El meu pare era pastor, l’avi era pastor i puc anar tirat generacions enrere. Ho he vist sempre a casa i suposo que això fa que t’hi enganxis. Segurament, si m’hi hagués de posar ara no ho faria, em buscaria una altra cosa. A mi treballar m’agrada molt. Hi ha gent que no li agrada, però jo ho gaudeixo si faig una feina que m’agrada, i aquesta ho és. Me’n podria anar a portar un tractor, a cuidar vaques i potser em guanyaria més bé la vida, però si he fet tota la vida de pastor, m’agrada i m’ho estimo, he de lluitar per això». Aquesta és la seva carta de presentació. I el que hi afegeix rebla que ho porta a la sang.
Faig de pastor perquè ho he fet tota la vida, si m'agrada i m'ho estimo he de lluita per això
«He fet de pastor tota la vida, primer ajudant a casa. Però va ser als 15 anys quan vaig tenir el meu propi ramat. Encara anava a l’institut i en aquell moment es va donar l’oportunitat de comprar un ramat, i el meu pare va fer el pas i em va dir: ‘aquest el comprarem per tu’. Ell ja tenia el seu, l’avi s’havia jubilat, i amb els ramats de tots dos en va fer un de sol. Quan feia un any i escaig va sorgir aquesta ocasió i el va comprar perquè jo me’n fes càrrec. Com que encara estudiava, em llevava un parell d’hores abans, arreglava tot el que convenia, me n’anava a l’institut -a no fer res perquè no m’agradava, només perquè havia d’anar-hi i perquè saps que necessites el que és bàsic-, però només esperava l’hora de sortir per anar corrents cap a casa a cuidar el ramat, que era el que a mi ja m’apassionava».
Tornem al camí que estàvem seguint junts. Activat ja després de la migdiada, el ramat afronta un dels enemics de la marxa: la carretera. Havent creuat el pont damunt de les quietes aigües de la riera de Merlès, la comitiva ramadera pren possessió momentània de la BV-4406. «Allà on hi ha una carretera, que és on abans hi havia el camí ramader, no et queda més remei que passar-hi. És un inconvenient, perquè al bestiar l’asfalt no li va bé, encara menys en aquesta època de calor que el quitrà està calent: les peülles se’n ressenten, són com un pneumàtic que es desgasta», explica Julià. Arribats a aquest punt, presentem el segon gran protagonista de la història:
El ramat
«El ramat amb què vaig començar era de 320 ovelles i 20 cabres. Ara mateix tinc uns 500 caps, que és al que volia arribar, tot i que m’agradaria tenir-ne algunes més, però és el que ara mateix em puc permetre, perquè les compagino amb una altra feina. Però és que 500 ovelles les necessites perquè et surti a compte econòmicament», explica Jordi Julià, que detalla que quan van comprar el ramat hi havia «una mica de barreja de races, però a casa sempre hem tingut el bestiar d’aquí de tota la vida, l’ovella ripollesa. El meu pare ho va canviar una mica però jo he tirat molt per aquesta raça».
El motiu d’aquesta elecció l’exposa amb claredat: «perquè m’agrada molt mantenir el que hem tingut tradicionalment. Perquè moltes explotacions han mirat més per la part econòmica, en el sentit que hi ha races més càrniques, perquè un xai d’aquests ripollesos abans no el treus potser tardes tres mesos i mig o quatre, mentre que, amb altres cap a les que s’ha anat tendint, potser ho avances a un parell de mesos». Però a Julià li agrada «mantenir el que hi havia abans, i penso que la qualitat de la carn també és molt millor en una raça que té un procés més lent. Per això em dedico a la ramaderia extensiva i el meu bestiar s’ho guanya gairebé tot a fora del corral».
La marxa la marquen elles, has d'escoltar el ramat. Quan veus que perden les ganes has de parar, perquè si les apresses és quan venen els problemes
Tot i que són gairebé mig miler els caps de bestiar de què disposa, és aproximadament el 80% el que fa la transhumància. L’altra part es queda a casa per diferents circumstàncies.
En el trajecte que seguim a costat del pastor i davant del ramat, sortosament el primer tram de carretera ha estat breu. L’asfalt, efectivament, puja reescalfat en aquesta primera hora de la tarda. I, malgrat és una via secundària, el curt trajecte no ha evitat ‘topar’ amb vehicles circulant-hi. Un camió de repartiment que se’l troba de cara s’atura i para el motor, deixant pacient que el ramat l’envolti i el superi. Per contra, un motorista que arriba per la cua va fent continus cops de gas enganxat a les últimes ovelles, malgrat és impossible avançar una riuada ramadera que per uns minuts agafa tota l’amplada de la carretera. «Nosaltres estem passant pel que era un camí ramader. La carretera s’hi ha posat després. I sembla mentida que hi hagi tanta impaciència. Al bestiar el neguiteja, però hi hem de passar», diu Julià amb iguals proporcions de resignació i convenciment.
Deixem la carretera enrere enfilant un camí ample i ascendent que puja cap a la casa de la Cortada. En aquest punt, avançant-nos i prenent una mínima distància, observo per primer cop en tota la seva plenitud la potència d’una ramat en dinàmica de transhumància. Amb camps de cereals a banda i banda, les més de 300 ovelles pugen compactes seguint un pas constant -ni ràpid ni lent-, però que avança imparable, sempre just darrera d’una barrera imaginària que marca el seu pastor. Jordi Julià el condueix amb calma i pocs gestos. Xiulets constants però gairebé imperceptibles, només pel seu ramat. I, de tant en tant, moviments amb el bastó que sempre l’acompanya. Mai, però, són gestos bruscos. Són moviments suaus a banda i banda que dibuixen un fil invisible que les ovelles no traspassen. I aquí els presento els tercers actors d’aquesta història:
Els gossos
Companys inseparables, treballadors incansables. Terri, el més veterà, tot i que encara jove. Un border collie de 3 anys, que en aquesta part de la marxa s’ho agafa amb calma. Potser perquè nota més la calor, aprofita qualsevol petit moment de pausa per ajaure’s en alguna ombra, però no desempara el seu pastor ni les seves ordres quan fa falta. I el Tro, el més jove. Creuat de border collie i gos d’atura català. Un any i mig. Pura energia. Debuta en la transhumància i en el camí que compartim mai no s’ajeu. Inquiet però amb atenció permanent, fins i tot s’anticipa a les ordres de Julià i multiplica els quilòmetres del ramat perquè tant n’és al darrera com al davant, sempre buscant que no es desmarxi.
«Són absolutament imprescindibles per conduir el ramat, i la veritat és que aquests han sortit molt bé», subratlla Jordi Julià, que detalla que encara en té un tercer, un cadell, «que es queda a casa perquè encara no està preparat per fer una transhumància. Però els has d’anar introduint, perquè el gos és bàsic i a algun li pot passar alguna cosa i els has de tenir preparats».
En aquest tram de camí que ara flanquegen els camps de cereals és on Jordi Julià necessita estar més pel ramat i requerir el suport dels seus gossos. Les ovelles tendeixen a tirar cap als camps, i el Tro i el Terri corren incansables amunt i avall al costat del bestiar per mantenir-lo en ordre dins del camí. El bestiar és obedient, però el pastor hi ha de posar tota la concentració i habilitat gestual perquè no es desmarxi el més mínim. Superat aquest tram delicat, i assolint un replà ampli de matolls baixos, Julià decideix fer una aturada, que les ovelles no desaprofiten. Primer per fer una lleugera dispersió alimentària, després per ajocar-se i reposar acotant el cap sota l’ombra minsa que projecten unes bales de farratge empacades.
«La marxa l’anem fent sobre el desgast del ramat. L’has d’escoltar, ho marquen elles. Quan veus que perden les ganes has de parar, perquè si les apresses és quan venen els problemes. Quan veus que no tiren, pares una estona i després elles ja reprenen amb ganes. Sortim molt d’hora, cap a les cinc, que encara és fosc, amb la fresca, i cap al migdia ja veus que elles no en volen més, i quan trobes un lloc tranquil i que hi hagi ombra fem migdiada els uns i els altres, elles es posen ajuntades i amurriades i no es mouen. I quan veus que elles mateixes ja es van movent ja pots marxar i fer la tirada de la tarda».
I en aquest punt arriba l’hora de presentar l’escenari:
El camí
En aquest cas, des d’Avinyó fins a Josa. «Els quilòmetres no els sé. Jo tinc calculat que el faig en cinc dies, però has d’anar sobre la marxa perquè depèn, entre altres factors, del temps, de si fa massa calor o si plou, perquè afecta el ramat i al final ho marquen elles», explica Jordi Julià, que fa una mena d’etapa prèvia en que només va d’Avinyó fins a Sant Feliu Sasserra, «bàsicament perquè la jornada de l’endemà no tinguin un trajecte tan llarg». Aquest primer dia des de Sant Feliu travessa cap a Merlès, i de Merlès puja cap a Sagàs (el tram que fem junts), on es queda a dormir en una finca deshabitada.
«El segon dia, pujo fins a Berga, a la colònia Rosal, on ens ajuntem amb un altre pastor que també les puja a la muntanya. Allà les deixo un dia que descansin, de repòs per elles, perquè les ovelles de l’altre pastor surten fresques de casa, però les meves ja fa dos dies que caminen i sortirien a marxes diferents. També aquella jornada deixem que es barregin i pasturin juntes i d’aquesta manera l’endemà el ramat ja surt compacte. El quart dia sortim de Cal Rosal fins a sota els Rasos de Peguera, i l’últim dia, el cinquè, ja fem la tirada fins a Josa. És el dia més dur, perquè és l’últim, porten tot el trajecte, van cansades, el camí fa moltes pujades i baixades, però elles ja ho esperen». El trasllat fins a les muntanyes es podria fer amb camió, però aquest pastor bagenc ni s’ho planteja. «Per als animals és molt millor fer el recorregut en transhumància, perquè a mida que vas pujant d’altura va canviant la temperatura, va canviant l’herba i elles es van adaptant. Si carregues un camió de bestiar a Avinyó i al cap de dues hores el descarregues en un prat de muntanya també els fas una sotragada, perquè és un canvi brusc. És una aclimatació».
A muntanya el ramat s’hi estarà aproximadament tres mesos i mig, tot depèn del temps. «Abans el bestiar hi arribava per Sant Joan (24 de juny) i en baixava per Sant Miquel (29 de setembre). Però sobre la marxa ho veus», exposa Julià, que hi afegeix que «si ha fet un bon any i a final de setembre encara hi ha menjar i no estan molt avançades per parir pots allargar una mica. Tot el que aprofites allà no ho gastes aquí. Perquè a muntanya els va molt bé mentre fa bon temps, però quan vas de cara a la tardor, com ho allarguis quatre o cinc dies i et faci un canvi de temps et poden perdre el que han guanyat durant tot l’estiu: humitats, fred... Això fa que l’animal gasti energies».
A muntanya, el bestiar fa el que en deien abans un canvi de sang. En torna regenerat per factors naturals, fort i valent, i passa l'hivern a casa de meravella
Ara, però, toca seguir el camí que fem junts per anar-nos apropant al final de la primera etapa. Quan Jordi Julià creu que ja han tingut prou repòs, torna a fer gala del seu repertori de xiulets per ordenar la posada en marxa del ramat. No passa ni un minut, que les capitanes prenen possessió de les posicions capdavanteres i que els tres centenars restants es compacten al darrera. Són segons màgics, en què el ramat es converteix en una riuada que passa del silenci de la quietud a la multitud de sons variats que llancen les esquelles que porten una bona part, gairebé un motor musical, que va pujant revolucions. La marxa es torna a fer rítmica i constant. «L’ovella és un animal que la gent el té per ximple, però és un bestiar que el que el coneixem sabem que és molt sorprenent, perquè té molta memòria. Les que ja l’han fet se saben tot el camí. Hi ha llocs on tu dubtes, i en aquest cas el millor és deixar-les fer. Elles t’hi portaran, segur, no s’equivoquen». I és el moment del perquè:
El valor de la transhumància
Jordi Julià va començar a fer transhumància l’estiu del 2020. Aquest és, per tant, el tercer any que ha emprès el camí. Què el va fer decidir a fer el pas? Una combinació de canvi climàtic i amor a la tradició. «Si no fas transhumància i et quedes a la zona, en aquesta època és quan ja s’han segat tots els camps de cereal i queden lliures fins a l’hora de sembrar de nou. Si t’entens amb els propietaris pots seguir rostolls. Però ja fa uns anys que aquí les temperatures a l’estiu son molt altes, l’aigua és un problema, has de córrer amb cubes, el bestiar està incòmode amb la calor, que el veus i et sap greu. I, en canvi, quan les portes a muntanya, el dia que puges allà i les veus te n’adones del benestar que hi tenen. I és el que s’havia fet tota la vida, i a mi m’agrada tornar als orígens, i al que s’està deixant perdre. I que, encara que siguem pocs, no ho deixem perdre del tot. Perquè pujar a la muntanya té el seu cost, però el canvi li va molt bé al bestiar. L’herba, l’aigua és una altra cosa, allà no hi ha sulfats, no hi ha químics, no ha filtrat res».
Aquest pastor bagenc ho defineix com que «el bestiar fa el que en deien abans un canvi de sang. Torna regenerat per factors naturals. I com que és una pastura de caminar i caminar, que no va de pla, l’animal que baixa d’allà torna fort i valent i passa l’hivern aquí de meravella. Fins i tot a l’hora de la paridera els xais surten molt més sans, més valents, els veus amb més vida. Suposo que haver tingut aquesta pastura més sana durant la gestació els fa més forts».
Les pastures on van son comunals del poble de Josa del Cadí: «ells calculen quina quantitat de bestiar pot absorbir, perquè tingui l’aliment suficient i alhora no faci malbé l’entorn. T’has d’entendre amb el preu que val i és com llogar temporalment una finca».
Allà s’hi acaben ajuntant quatre ramats (uns 1.600 caps) i hi tenen un pastor, que és amb el que Julià fa el camí junts des de Berga, que es queda amb els ramats durant tot l’estiu i els vetlla cada dia. «Controla el que tu controles quan estàs aquí: si una s’avança de parir, o s’ha de medicar, o si es fa mal... I ens avisa si passa res i si hem de pujar a buscar-ne alguna. I nosaltres hi anem pujant de tant en tant, sobretot de mig agost cap enllà més sovint, per anar veient com avancen. Solem quedar el diumenge que és el dia que donem sal, i anem veient. Sobretot les que s’avancen a parir o estan més apunt».
Retornem al trajecte que fem junts, i a un camí que ara, quarts de vuit de la tarda, amb la calor afluixant però present, ja s’encara pla entre boscos d’alzines cap al final d’etapa. Camí ample, ben senyalitzat ja que majoritàriament coincideix amb senders de gran recorregut, amb les clàssiques fites pintades amb franges blanca i vermella. El ramat sembla coneixedor que s’apropa el repòs, i quan arribem a unes edificacions a prop de la finca de la Coromina de Sagàs (Berguedà), punt final d’aquesta primera marxa, el bestiar s’esplaia sota l’encara atenta vigilància del Terri i el Tro. A Jordi Julià, però, encara li queda feina abans del descans. Muntar en un prat un tancat fet de filat que ja hi va deixar dies enrere, perquè el ramat es mantingui tranquil. El descans arribarà després, amb l’abastiment per sopar que algú proper li farà arribar, i una dormida que s’acabarà a trenc d’alba. Queden encara tres etapes i quatre jornades (una de repòs) per endavant. Però Jordi Julià ho emprèn convençut i il·lusionat. Perquè afirma que «a mi el que m’encanta és fer de pastor, i fer de pastor és això. Conduir el teu ramat, fer jornada amb ell. La resta de l’any també has de fer gestions, treballar la terra... Però els cinc dies que faig la transhumància, el camí cap a la muntanya, no faig res més, faig de pastor al 100% i convisc amb el ramat al 100%. Caminem i ens parem allà on convé. Conviure cada dia amb elles et crea una proximitat que és com la teva obra». I assegura que, pujant a la muntanya o no, «la qualitat dels xais és la mateixa, perquè és un bestiar sempre treballat en ramaderia extensiva, però sí que amb la transhumància penso que el que canvia molt és la qualitat de vida de l’animal. Perquè és molt més sana, molt més forta, allarguen més la vida, els xais surten més forts». I ho rebla: «Tinc clar que si ara algun any no pugéssim a la muntanya, aquest ramat ho passaria malament, ho trobaria molt a faltar».
Els preparatius: «Quan senten l'olor de la pintura amb què les marco ja saben que marxem»
El ramat de Jordi Julià marxa cap a muntanya a mitjan juny, però la feina per a la transhumància comença un o dos mesos abans. Primer amb l’esquilada (es faci o no transhumància), tot i que la llana «actualment no té sortida». «Això ha canviat per complet», explica Julià amb resignació, que recorda que «el meu avi sempre deia que amb la llana pagava els esquiladors i els arrendaments. Ara no te la venen ni a buscar. Abans era un ingrés i ara és una despesa, tens els costos d’esquilar, i és car».
Un mes abans de la marxa també toca una part burocràtica. «Ve un veterinari, fem un sanejament, que és un control sanitari que fem cada any en que se’ls treu sang, es controla que tots els caps estiguin bé. I els dies previs faig una tria de les ovelles, les que aniran a la muntanya i les que es quedaran aquí, bàsicament perquè, o son ja massa velles, o perquè en aquell moment no estiguin bé, o perquè tenen xai. Aquestes les deixo aquí perquè la muntanya és dura. I el ramat que trio per anar a la muntanya el deixo junt en alguna de les finques per anar-lo preparant». Un o dos dies abans d’emprendre la marxa també fa la feina de marcatge de cada ovella, amb pintura verda i una J (inicial de Jordi) «per distingir-les a la muntanya, ja que allà s’ajunten amb altres ramats i potser n’hi acaben havent unes 1.500 o 1.600, i a una part els poso esquelles».
També en aquestes setmanes prèvies, Julià aprofita per revisar alguns punts del camí que han de seguir en la transhumància, «punts que sabem que poden ser més delicats, perquè no ens trobem que, per exemple, hi hagi caigut algun arbre que ens barri el pas, o que no hi hagin fet un tancat de vaques... Perquè el que pot passar és que arribis allà t’ho trobis tancat i quedis fotut. Quan vas amb el ramat no és com el cotxe, que pares, gires i marxes. Amb el ramat no hi ha marxa enrere».
Julià assegura que els dies previs a marxar les ovelles ja estan neguitoses. «El moviment d’aquests dies, de la tria, elles ja noten que anem per fer alguna cosa diferent. I quan canvien el xip i veuen que emprendrem el camí és quan senten la olor de la pintura amb què les marco, i encara més quan començo a posar esquelles. Llavors, elles ja es veuen allà dalt»,
