«Sant Ignasi sabia aixecar-se després de cada recaiguda»

A un metge com vostè, que fa dècades que estudia epidèmies i altres problemes de salut, se suposa que no li va venir tant de nou l’arribada de la covid.

Aquesta pandèmia ha estat la crisi més gran després de la Guerra Civil. La covid ha estat totalment inesperada per la medicina. Si aquesta pandèmia l’haguéssim tingut abans de l’arribada dels antibiòtics i de les millores hospitalàries, hauria generat una mortalitat quatre o cinc vegades més que la grip del 1918. Ara tenim més recursos i això ho hem tornat a documentar quan hem estudiat el paper que va tenir l’eminent doctor Anicet Gresa a diferents pobles del Bages. Ell, fa poc més de cent anys, es va desplaçar a diferents municipis, sempre carregat d’humanisme i coneixement, però sense la possibilitat de derivar malalts als hospitals, ni administrar antibiòtics.

Sí que, ara, la globalització ha fet que la velocitat de propagació del virus hagi estat vertiginosa.

Ha estat tremend, un desastre per a tota la societat. No havia passat mai que una pandèmia es generalitzés en tan poc temps. La grip del 1918 ja va ser molt greu, però aquesta l’ha superada. Les dues pandèmies tenen similituds.

Sorprenent també ha estat la rapidesa d’investigar i trobar una vacuna.

Aconseguir la vacuna ha estat una fita històrica, extraordinària.

En els seus llibres es detecta ben aviat que molts dels problemes de salut que s’han viscut han anat relacionades amb la salubritat de l’aigua.

Hi ha hagut endèmies originades per les aigües fecals i residuals que contaminaven camps de conreu. Va passar a Manresa, Santpedor, Talamanca, el Pont de Vilomara i altres pobles. Més greus van ser algunes epidèmies que es van frenar amb l’aigua potabilitzada que havien demanat a altres pobles. Per revertir aquesta situació va ser determinant la construcció de canonades per a les aigües residuals, la supressió dels pous contaminats i la millora de la higiene col·lectiva.

S’ha parlat que el vi ha estat una alternativa per no contaminar-se.

El doctor Gresa, en la topografia mèdica de Talamanca, explica que el millor vi de la comarca era el d’Artés, però també diu que s’adulterava. Per tant, el vi no era una eina terapèutica davant el tifus. Va ser la vacuna la que va permetre controlar aquestes malalties. Ell va ser, a principis del segle XX, un gran referent en el món de la prevenció i això ho veiem ara, també, amb el cas de la covid. Gresa anava per pobles a vacunar en un període històric que pocs metges hi creien.

Vostè ha aprofundit i escrit sobre el Gremi de Sant Lluc de Manresa. A les noves generacions els podríem dir que era un grup de tertúlies on es trobaven artistes i metges?

Sí, ara es veu més normal, però era l’època de la postguerra, de la dictadura, de repressió. El Gremi de Sant Lluc és exemple de la inquietud intel·lectual de país, de catalanitat. Van fer coses importants pel bé de la cultura i de la llengua. És interessant constatar el servei que van fer al país metges com Selga, Llatjós i March, entre d’altres.

Seria reproduïble ara aquest Gremi de Sant Lluc?

Ara tenim moltes formes de comunicar-nos i de fer difusió. Seria impensable tornar-hi perquè no seria el mateix. Com a Col·legi de Metges fa uns anys els vam voler honorar i, a la plaça Major, es va aixecar i cremar una falla per recordar-los. Ara bé, reprendre l’activitat, tal com feien, seria impensable.

Les persones que han estudiat història de la medicina van entendre més aviat la darrera fusió hospitalària de Manresa.

La història serveix per entendre una mica l’evolució humana. Tot és canviant, tot està en procés d’evolució. A Manresa, a l’edat mitjana ja hi havia hagut la fusió de l’Hospital Superior i l’Hospital Inferior. Les darreres fusions que hi ha hagut a la ciutat primerament han tingut episodis traumàtics, però amb el pas del temps s’han vist com a positives.

Manresa ha estat un mirall en el sector de la sanitat.

El fet que Manresa tingués a finals del segle passat quatre hospitals era un fet extraordinari que ha passat a molt poques ciutats. Sant Andreu, Centre Hospitalari, Clínica de Sant Josep i Unitat Coronària tenien un gran prestigi.

Ha investigat el sant Ignasi, el que va arribar malalt a Manresa. Què ha esbrinat, a banda de la coneguda ferida de guerra que arrossegava?

Sant Ignasi és un personatge captivador que, a Manresa, per primer cop, va fer d’infermer. Es va integrar a l’hospital de Sant Llúcia i es va lliurar als malalts de beneficència. Queden moltes llacunes sobre sant Ignasi que caldria investigar. Des del vessant mèdic, tenia molts problemes de salut, de caràcter vascular i psicològic. Va ser un home que sabia aixecar-se després de cada recaiguda.

Algun episodi viscut a Manresa potser tenia relació amb algun trastorn mental?

Això és desconegut. Amb un company neuròleg, deduïm que podria haver conviscut amb episodis epilèptics.

A vostè, d’on li ve aquest esperit d’estudiar la història de la medicina?

Sempre m’ha agradat saber els orígens de les coses. És una forma d’entendre el present i de tenir pistes del futur. El meu mentor va ser el catedràtic d’història de la medicina Dr. Felip Cid Rafael. Em va dirigir la tesi doctoral i em va animar molt a fer recerca. Havia estat vinculat a Manresa perquè tenia una segona residència a l’Estany, on va morir el 2015. El seu llegat és al Museu de la Història de la Medicina de Bilbao.

Periòdicament publica llibres. Quins propòsits té ara al cap?

Queda molt per investigar, molta feina i pocs recursos humans i materials. L’administració pública no afavoreix la recerca. No tenim cap mena d’ajuda. No entenen que el que fem no és una novel·la. No investiguem per cap benefici econòmic. Aportem coneixement a la societat.

Quina va ser la seva primera recerca en profunditat?

La tesi doctoral sobre La història de les epidèmies del segle XIX a Manresa. Vaig poder aprendre aspectes tan interessants com, per exemple, la forma com van aïllar el còlera. Moltes de les coses que van passar en aquella època s’han reproduït ara amb la pandèmia, com l’acaparament d’aliments, gent que es volia enriquir ràpidament. La història ha de servir per no repetir els errors.

Ha fet la biografia de diferents metges del Bages. Algun li ha impactat especialment?

El doctor Simeó Selga, perquè feia coses avançades al seu temps. A ell podríem aplicar la frase del doctor Letamendi que deia que «el metge que només sap medicina, ni medicina sap». El doctor Selga tenia una visió integral de la persona i del seu entorn. També vull honorar el doctor Gresa, que no ha de passar desapercebut i mereix que Navarcles li dediqui un carrer, petició que des del Col·legi de Metges s’ha fet arribar a l’Ajuntament.

Expliqui’ns alguna singularitat que va trobar en fer recerca sobre la sanitat a Montserrat.

Hi havia metges de Manresa que al segle XIV i XV ja anaven a visitar a Montserrat. Al llarg dels anys, però, hi ha hagut metges que han estat monjos. Ha estat molt interessant saber com funcionava l’hospital de pelegrins o el primer aparell de raigs X instal·lat a Montserrat. Durant la Guerra Civil, va tenir el primer centre de rehabilitació de ferits de tot l’Estat.

Ha trobat cigrons negres en la història de la medicina bagenca?

Aquests no passen a la història. Se’n parla puntualment i desapareixen.