«En l’àmbit gestual, Laura Vilagrà s’ha de relaxar»

Va néixer a la Corunya, però quan només tenia un any i mig la família es va traslladar a Cardona. Ens ho explica.

Per part de pare, la família ja vivia a Cardona. L’avi, que era facultatiu de mines, va ser cap de la mina. Era una persona molt implicada amb el poble. Va ajudar molts immigrants que arribaven des d’Andalusia per poder treballar a la mina i guanyar-se millor la vida que al seu municipi de procedència. El meu pare, més nòmada, va treballar i viure a diferents ciutats de l’Estat. A Madrid va conèixer la mare, que és gallega. La demostració que a casa seva era normal canviar de residència es pot constatar en el fet que el germà gran va néixer a Salamanca, el segon a Sevilla i els altres dos, jo inclosa, a la Corunya.

Va ser molt avançada a decidir especialitzar-se en política i moda.

A les acaballes de la carrera, vaig constar que si es parlava de roba, de vestir, sempre era amb relació a esdeveniments socials. Jo em vaig demanar: que no es vesteixen els polítics? Després d’una estada a Londres, i de la malaltia i defunció del pare, em vaig inscriure en un màster de la Pompeu Fabra sobre comunicació i periodisme de moda. Era el primer que es va fer a l’Estat. Allà vaig poder unir les dues meves grans passions: la política i la moda. Jo sempre he entès la moda com un llenguatge. A partir d’aquí vaig començar a treballar a fons la comunicació no verbal.

Com a reconeguda en el sector de la comunicació, ens pot dir què no comunica?

Tot comunica, sigui de forma conscient o inconscient. Sempre comuniquem, però ens hem de preguntar si allò que transmetem és el que realment volem. A vegades, sense voler, caiem en incongruències. Aleshores comencen els malentesos.

Seguint la seva trajectòria professional, es dedueix que dos dels grans referents són Barack Obama i l’actual presidenta del govern de Nova Zelanda, Jacinda Arden.

Malgrat que ningú no és perfecte, m’agraden perquè són dos personatges coherents. Accepto les crítiques que se’ls puguin fer, però són dos grans referents del lideratge femení. En els més de deu anys que em dedico a la comunicació no verbal, he constatat que estem passant d’un lideratge masculí tòxic a un de femení. Em dol que sigui un home, però el pioner va ser Obama. Les dones encara ens autocensurem emocions. Això encara va vinculat a l’afirmació que érem el sexe dèbil. En aquest lideratge femení també inclouria David Fernàndez de la CUP i Jordi Cuixart d’Òmnium. Són exemples d’elegància i de tendresa, però si cal treure les urpes, també ho fan.

Quantes hores al dia es passa analitzant imatges de líders?

La veritat és que no desconnecto mai. Des de petita he tingut el sentit d’observar-ho tot i d’intentar entendre a partir del que veia. Hi ha gent que em diu que veig més coses de les que es veuen. En realitat, jo només observo. Fins i tot soc molt visual amb els somnis.

Perdoni, però li donarem una mica de feina. Faci’ns un comentari de la vicepresidenta del Govern, Laura Vilagrà?

Se li agraeix que aposti pel disseny català, però és complicat que tota la col·lecció d’una mateixa dissenyadora casi amb el seu estil i missatge. En l’àmbit gestual, Laura Vilagrà s’ha de relaxar. Encara es mostra insegura.

I de l’alcalde de Cardona i diputat Ferran Estruch, què ens en diu?

Com a veí em consta que ha sabut entendre que amb el càrrec també calia donar una bona imatge dins el seu estil propi. Però no l’he estudiat, tret d’un missatge promovent els corre de bous i que, òbviament, em va semblar molt contradictori per a un representant jove d’esquerres que, se suposa, hauria d’afavorir el final del maltractament animal.

Vostè té més de 66.000 seguidors a Twitter. Per què en aquest canal i no a Instagram, que és més d’imatges?

Malgrat que és cert que a Twitter es promou l’enfrontament, permet connectar amb l’actualitat política. Sempre m’hi he sentit molt còmoda i em permet aportar informació actualitzada al moment. Instagram és més una xarxa social de postureig.

Té a Twitter una audiència superior a molts programes de ràdio o televisió.

Jo no faig cas d’alguns consells que normalment es donen per fer créixer el nombre de seguidors. Mai he fet les piulades a les millors hores, ni he etiquetat ni... Vaig una mica a la meva. Explico allò que considero interessant, però sempre pensant el que vull dir. En un tuit mai no vull ferir ningú, excepte Vox. Crec que tinc uns seguidors força especialitzats, molts són periodistes, polítics i persones que els interessen les meves anàlisis. Hi ha gent jove que em diu que ara els agrada la política a partir dels meus comentaris.

Deu tenir clients de tots els colors, excepte de Vox. Li fan cas?

Sí, el ventall de clients és ampli. Em fan cas a mitges. Fins i tot alguna vegada, en veure algun comportament, no voldria que ningú sabés que l’he assessorat. Molta altra gent sí que veus que tenen en compte els meus consells i que els acaben de donar la seva personalitat. És molt diferent quan et contracta el partit que quan ho fa directament el polític. La meva feina d’assessoria d’imatge és gairebé de psicòleg. Més que fer reunions amb l’equip, cal que siguin directament amb el polític perquè acabem parlant d’aspectes íntims de la persona.

Considera que les imperfeccions formen part de la bellesa. Hi ha polítics, homes i dones, que es fan cirurgia estètica...

Les persones que ho fan perden expressió facial. Als Estats Units, on van començar, fins i tots els advocats es posaven bòtox per intentar evitar les emocions negatives. El problema era que també s’eliminaven les positives. Les persones hem de connectar a través dels gestos, no podem crear barreres. Abans de fer cirurgia estètica cal parlar amb un psicòleg. No hi ha cap persona que estigui mal feta. Hem de reeducar la nostra mirada.

Durant la transició, entre els polítics hi havia molts pantalons de pana i camisa de quadres. Tornarà aquesta moda?

Crec que mai no ha acabat de marxar entre l’esquerra, sobretot les camises de quadres. Sí que a partir dels anys 80 l’esquerra va renunciar a la seva estètica i es va acabar confonent amb la dreta.

Fa poc, Ada Colau es va enfadar quan una estudiant li recordava que havia abandonat la roba reivindicativa.

L’esquerra s’equivoca quan vol fer veure que la roba és una cosa supèrflua. Han fet seu el discurs de les religions monoteistes. Em sorprèn la negació de l’esquerra a l’estètica. La pregunta a Ada Colau era pertinent i intel·ligent. Justament ella, que ha fet servir els seus canvis d’imatge... no podia dir que la pregunta era masclista.

Quan els seus serveis d’assessoria són per a l’empresa privada, deu emergir el debat sobre la corbata.

En el meu primer llibre vaig avançar que la corbata s’acabaria extingint. Passarà el mateix que amb el barret o amb el bastó. No és que estigui en contra de la corbata, però és un error pensar que una corbata dona seguretat. Responsables de les grans tecnològiques vesteixen com se senten millor.

Què vol dir vestir bé?

És tenir un estil i ben definit. Ha d’anar vinculat al caràcter i a la personalitat. L’estil l’hem de cultivar durant tota la vida.