Tot i les estrelles que va tenir el Baxi Manresa la temporada passada, quan es preguntava als entrenadors dels rivals què calia fer per aturar els manresans, tots deien el mateix: controlar Dani Pérez. A punt d’iniciar la seva quarta temporada al Congost, el jugador de l’Hospitalet té prou bagatge com per valorar com es troba l’equip en la vigília de l’inici d’una nova lliga. Aquesta entrevista forma part d'un suplement especial sobre l'inici de la temporada que pots trobar a l'edició en paper i al Quiosc digital.
Com comença vostè la temporada, després d’uns últims anys en què l’han respectat poc les lesions, sobretot a final d’any?
No tinc cap problema, ni n’arrossego cap. Tots els que tinc són dolors musculars normals en aquests moments de la pretemporada. L’any passat vaig tenir un esquinç en un partit a casa contra l’UCAM. Vaig estar parat un parell de setmanes i vaig arribar justet a la Final Four. Res a veure amb els problemes musculars d’anys anteriors, ja estan oblidats.
Inicia la seva quarta temporada al Manresa, el club, de llarg, on més temps ha estat. S’ho imaginava, quan va arribar?
Sempre que he anat a un club ha estat amb la intenció de quedar-m’hi. Però això va com va i en el bàsquet, i més a la LEB, és habitual que els jugadors canviïn de lloc. Quan vaig arribar aquí ho feia amb un contracte per tres anys i a prop de la família i els amics. Al final ens hi hem trobat molt a gust tant jo com la meva família. A nivell esportiu estan sent els meus millors anys. Hem trobat un lloc on em trobo molt a gust i per què canviar?
Això que vostè va arribar fitxat per un entrenador que al cap de pocs dies va marxar...
Vaig fitxar amb Peñarroya, a qui ja havia tingut a Andorra. Al cap de dues o tres setmanes va marxar. Van fitxar Pedro [Martínez] i no puc dir res dolent d’ell. N’estic encantat i m’agrada la seva manera de veure el bàsquet.
Aquesta estabilitat influeix positivament en el seu joc?
Més que els anys a un club, és seguir una manera de jugar. Pots estar al mateix club, però arriba un altre entrenador i t’ho canvia tot. El fet d’haver estat amb el Pedro, amb el Xevi Pujol de director esportiu, que també té una idea de joc molt clara, fa que surti amb avantatge i ajudi els meus companys a que s’adaptin ràpidament a aquesta manera de fer.
Parlem de la nova temporada. Quines sensacions té després de les setmanes de preparació?
Es vol seguir amb la mateixa idea de joc. L’any passat va sortir tot rodat. Va ser el súmmum, la perfecció. No partim de zero, perquè mantenim entrenador i alguns jugadors, però hi ha referents de l’any passat que no hi són i, tot i que vulguem jugar igual, haurem d’adaptar algunes coses. S’han fitxat jugadors amb molta gana, amb voluntat de demostrar que ho poden fer bé i sortirà un bon projecte esportiu que faci que la gent s’ho passi bé.
Els poden perjudicar les comparacions que es facin entre l’equip d’enguany i de la temporada passada?
A nosaltres no ens afectarà. No pensem en l’equip de l’any passat. Ens entrenem cada dia per ser el millors possible. Els problemes poden ser de la gent. Si volen comparar, segurament sortirem perdent perquè la temporada passada serà molt difícil de repetir, no només pels resultats, sinó quant a joc. Serà més tema de l’afició o de la premsa.
Dels seus companys de la temporada anterior, hi ha hagut algun moviment que l’hagi sorprès, per la destinació on han anat?
Vam fer soroll l’any passat i estava clar que tots tindrien nòvies. Potser esperava que Sylvain [Francisco] tingués alguna oportunitat als Estats Units. També m’hauria agradat que es quedés el Yankuba [Sima], però ell ha decidit el que creia millor. Espero que els vagi molt bé a tots.
Quines aspectes concrets del joc pensa que canviaran, enguany?
Canviaran coses perquè tenim jugadors diferents. No puc dir encara com prepararem els partits perquè en pretemporada ens hem centrat només en nosaltres. L’estructura és similar. És cert que hi ha Justin Hamilton, que pot combinar jugar de quatre i de cinc. Ens donarà versatilitat. També tenim Jerrick Harding, que pot fer d’1 i de 2, la combinació entre el Papi Badio i Bortolani, que tenen diferents rols fent d’escorta... En la resta de les peces, els bases i els tresos són els mateixos, i com a quatres hi ha Tyson Pérez i Steinbergs, que ha de fer una passa endavant, amb els automatismes que ja té adquirits.
Vostè necessita tenir bones connexions amb els pivots i cada any l’hi canvien. Com són amb els d’aquesta temporada?
Són mòbils, tant Babatunde com Marcus Lee. Poden jugar per damunt del cèrcol. Soc un jugador de bloqueig i continuació i hi he de tenir relació. Tant de bo la trobi, però crec que serà bastant similar als darrers anys. Tants entrenaments i minuts junts ho possibilitaran.
L’altre Dani de l’equip, García, va millorar molt la temporada passada. El veu totalment consolidat a l’ACB?
Ell va demostrant a còpia de feina i d’esforç que té un lloc a l’equip. Espero que aquest any sigui la continuïtat del passat, aporti minuts de qualitat i vagi assumint més responsabilitat. És molt treballador.
En pretemporada s’ha vist que poden compartir minuts amb ell i també amb Harding, que pot actuar de base. Com funciona aquesta triple entesa?
Harding és un jugador amb molt talent ofensiu. Té molts punts a les mans, com es va veure a la Lliga Catalana, en què en va anotar deu de seguits. És fàcil entendre-s’hi. És probable que juguem bastants minuts junts, dos dels tres i Harding, en particular, segur que portarà el pes de l’equip quant a punts en atac.
Quan acaba contracte, Dani Pérez?
Em falta aquest any i un altre, fins al 2024.
Malgrat això, deu haver rebut ofertes pel seu gran rendiment. Què l’impulsa a quedar-se aquí?
Sincerament, tampoc no vaig sortir al mercat. Estic molt còmode. Em sento valorat pel club i estimat per l’afició. Penso que quan una cosa està bé no s’ha de tocar. Estic en un bon moment professional i personal. Si no apareix alguna bogeria, que fins on jo sé no ha aparegut, no m’interessa canviar. La meva idea és complir els dos anys de contracte.
La temporada passada també va jugar amb la selecció espanyola. Va ser un premi a la seva llarga i esforçada trajectòria?
Sí, sens dubte. M’ho vaig prendre així. Per a un jugador arribar a jugar amb la selecció del seu país ha de ser el màxim premi. Sempre havia jugat en categories inferiors i era l’última etapa que em quedava. Va ser una alegria i em vaig sentir realitzat.
Va compartir convocatòria amb companys que ara han estat campions d’Europa. Com ha seguit l’Eurobasket?
Jo era dels pocs que tenien fe en aquest equip. Espanya sap competir i jugar a bàsquet. Segurament hi havia plantilles amb millors jugadors, però quan arriba l’hora de competir, segueix sent la millor. Em fa especial il·lusió per companys com Alberto Díaz, amb qui vaig jugar a Fuenlabrada. Que hagi fet el campionat que ha fet i que sembla que la gent l’hagi conegut ara. S’ho mereix i me n’alegro molt per ell.
L’Eurobasket s’ha guanyat amb Lorenzo Brown. Vostè va fer un tuit sobre la seva nacionalització exprés que va córrer molt per les xarxes. En pensa el mateix?
Sí, i tant. De fet, aquell tuit era una resposta a un company i no volia que se’n fes tanta bola. La meva opinió no era sobre el jugador, sinó sobre què havia fet la federació. Era base, però podia haver ocupat una altra posició. A Espanya hi ha molts jugadors i de molt nivell i recórrer a una nacionalització exprés d’un jugador sense cap relació amb el país és legal, però a mi no em sembla el millor missatge que pots enviar a aquells que algun dia vulguin jugar amb la selecció.
Algú de la federació li va retreure res?
No. Se’n va fer enrenou, però ningú m’ha dit res al respecte. Tampoc no crec que digués res que no pensi molta gent.
Precisament, aquest estiu el bàsquet espanyol ha guanyat gairebé tots els campionats de base però llavors només hi ha el 30% de jugadors d’aquí a l’ACB i alguns són clarament per omplir. Què falla, en el sistema?
És un tema que fa temps que dura, el salt de júnior a ACB és molt gran. De vegades un jove no està preparat per a una lliga que no deixa de ser la segona millor del món. Potser caldria un pas intermedi entre la lliga júnior i l’ACB, que segurament seria complicat de fer, una mena de lliga sub-22. La realitat és que hi ha un problema, perquè no és que no hi hagi talent, com demostren les seleccions de base. És un problema d’estructura, de com acabar de formar-los.
A nivell de club, com veu l’evolució del Manresa en temes com ara l’ampliació del pavelló?
He tingut la sort d’arribar en un moment molt bo del club. Des que va entrar el Pepe [Sáez, l’anterior president] s’han anat fent passetes endavant. És l’evolució natural. Hi ha moltes ganes de bàsquet i es venien totes les entrades. És el pas següent per al bàsquet a la ciutat. De les coses que més m’agradaven de l’any passat era la quantitat de nens que venien. Cal ampliar el Congost i millorar les instal·lacions.
A nivell esportiu, es va tocar sostre o hi ha marge de millora?
Competir amb Barça, Madrid, Unicaja o Baskonia no ha de ser l’objectiu, però sí no ser un club ascensor, com ha passat en alguns moments. Mantenir-se i consolidar-se amb bons projectes ha de ser un objectiu realista per a una ciutat com Manresa.
L’any passat van baixar l’Andorra i el Burgos, que semblava que tenien projectes consolidats a la lliga. Salvar-se segueix sent el principal objectiu?
És claríssim. Posar-se’n un de diferent seria un error. L’any passat era el mateix i va sortir tot bé, però no hem de desviar-nos del camí. L’objectiu ha de ser salvar-nos i tant de bo sigui en algun moment més proper al febrer o al març que al maig. Cal no baixar i si llavors podem mirar més amunt, ja ho farem.
Abans de començar, per tant, quin és el missatge per a l’afició?
Ells són part fonamental del bon funcionament de tot això. Jugar a casa amb la gent pressionant ens fa començar amb algun punt extra. Provarem que s’ho passin tan bé com l’any passat.
