Quiosc

Regió7

Clàudia Pons Xandri
ENTREVISTA Clàudia Pons Xandri Seleccionadora espanyola de futbol sala, premiada com a millor seleccionadora del món

«A casa no vèiem el futbol, ho feia amb els cosins»

Troba a faltar Bagà, però la vida esportiva l’obliga a estat periòdicament fora de Catalunya. Bona part de la seva trajectòria com a jugadora va ser amb el Gironella, a primera divisió.

«A casa no vèiem el futbol, ho feia amb els cosins» | PERE GASSÓ OLLÉ

La seva passió es va convertir en la seva professió. La constància, des de ben jove, li ha permès pujar un munt de graons. No ho ha tingut fàcil perquè el món del futbol i del futbol sala encara és, bàsicament, masculí. A Bagà, el seu poble, jugava a futbol amb els nens a l’equip local, però va arribar un moment que les formacions ja no podien ser mixtes. Gràcies al suport familiar, es va poder incorporar a l’equip de Gironella de futbol sala. Bona part de la seva trajectòria com a jugadora d’elit va ser a aquest municipi, encara que va fer un parèntesi de dos anys a Còrdova, on ho va guanyar tot. Allà tenia una compensació econòmica i allotjament. Fa quatre anys és la seleccionadora estatal de futbol sala femení. En aquest període de temps, ha guanyat dos campionats d’Europa i ha estat escollida millor seleccionadora del món. Un currículum inimaginable fa uns anys per aquesta baganesa, nascuda el 1984, enamorada del seu poble i que visita molt sovint. Per raons de feina, la seva base d’operacio és Barcelona.

En esports, Bagà sempre havia estat conegut pel tennis taula i no pel futbol sala.

Jo, com era habitual al poble, també em vaig iniciar al món esportiu amb el tennis taula, però de petita tenia clar que volia jugar a futbol. Ho vaig fer amb l’equip de l’escola, mentre l’equip podia de ser mixta, però als 15 anys no vaig poder continuar i una persona del poble ens va informar que a Gironella hi havia un equip de futbol sala. Ho vaig provar. Al principi tenia dubtes perquè no sabia si, en venir del futbol, m’hi adaptaria. Jo era la més jove i, després, venia una companya que en tenia 20.

En casos com el seu, és habitual que hi hagi antecedents de practicar el futbol a la família?

No és el cas. A casa meva no vèiem el futbol, ho feia amb els cosins. Ni els pares, ni les altres tres germanes els interessava. La gran ha estat jugadora de tennis taula a l’elit, amb l’equip de Bagà.

Sempre li ha agradat el futbol. De petita, ho veia com un esport de nens?

Quan em van proposar a jugar a futbol a la competició escolar, el pare tenia dubtes perquè pensava que només era per a nens. Amb el temps ha vist que el futbol i el futbol sala femení té molt recorregut. Ara és més aficionat que jo, que ja és dir.

Gironellaa, durant anys, va ser coneguda a l’estat per l’equip de futbol sala femení.

Quan hi vaig arribar jugàvem en categories d’àmbit català i només entrenàvem un dia a la setmana. A poc a poc, l’equip es va consolidar i vam ascendir fins a arribar a la primera divisió. En aquell moment va ser complicat perquè calia fer canvis en l’estructura, en la planificació dels entrenaments, augmentar la plantilla...

El somni de Gironella va durar anys, però es va acabar.

Costa molt mantenir-se a l’elit i Gironella va fer molts esforços per no perdre l’equip. Al futbol sala femení hi ha moltes persones que treballen per amor a l’art, tothom té altres obligacions. També s’ha de reconèixer el gran esforç que va fer l’Ajuntament. Era el 2015. Finament, es va cedir la plaça al Penya Esplugues que ha estat a primera fins aquesta temporada passada que ha perdut la categoria. Encara que hi ha equips de la resta de l’Estat que al Penya Esplugues li diuen Gironella.

Vostè va passar de jugar a futbol, en un camp gran, a futbol sala, en un pavelló. Què li va xocar més del canvi?

Sobretot les dimensions del terreny de joc. El futbol sala permet un major contacte amb la pilota, encara que mai m’he considerat una persona molt hàbil. A mi sempre m’han valorat la lectura del joc i saber el que toca fer en cada moment.

Té l’honor d’haver estat distingida com la millor seleccionadora mundial.

Sí, em van comunicar el guardó el mes de gener quan jo era a Ucraïna, just dues setmanes abans d’esclatar el conflicte. Et dona ales, t’ajuda, però has de mantenir els peus a terra. Cal continuar fent el camí.

Puntualment, en el marc federatiu ha preparat homes. Alguna diferència?

En el cas d’entrenar homes has de vetllar més que no és relaxin. En general, les dones, són més professionals. Les jugadores que venen a la selecció ho agraeixen i estan molt compromeses. En els darrers anys han millorat molt, des de tots els àmbits: van al nutricionista, al psicòleg, al podòleg, tenen entrenadors personals... Es cuiden i es preparen molt en el pla personal per estar entre les millors condicions per ajudar l’equip.

Una mentalitat cent per cent professional.

Sí, tenim unes competicions internacionals i competicions oficials molt exigents. Per mantenir el nivell, cal esforç, constància i sacrifici. Saben que per entrar a la selecció és necessari un alt nivell. M’han de posar la feina difícil per fer la selecció de les millors. Actualment, la selecció té jugadores d’alt nivell, que permeten poden fer canvis i mantenir el nivell de joc. Les jugadores se senten identificades amb el que els demano.

No para de fer quilòmetres per anar a veure partits de futbol sala femení.

No sé els quilòmetres que faig, però són molts. Una de les comunitats on vaig més és a Galícia perquè tenen cinc equips a la primera divisió. També a Madrid per reunions federatives i perquè també tenen cinc equips a la màxima divisió. Els meus desplaçaments estan pensats, no són aleatoris.

La seva selecció depèn directament de la Federació Espanyola de Futbol. Hi té una relació directa amb el president i directius.

El president Luis Rubiales ens ha vingut a veure forces vegades i, a vegades, diferents seleccions, tant de futbol com de futbol sala, coincidim a les concentracions. En el dia a dia, cada selecció té un staff propi i es nota en una millora de les condicions que les noies ho agraeixen.

El futbolsala femení es deu beneficiar de la gran eclosió del futbol femení, amb Alèxia Putelles com a gran icona.

Ho veiem amb una mica d’enveja, però també d’esperança perquè t’emmiralles amb el qui tens més semblança. Nosaltres anem assolint els objectius que ens fixem i, certament,s’incrementen els recursos.

Moure gent cap als pavellons per veure futbol sala femení ha de ser complicat.

És gratificant veure com molts pavellons s’omplen per veure els partits, tal com passava fa uns anys a Gironella. Convé que s’emetin més partits per la televisió i que se’ns conegui més. Com a selecció tenim un patrocinador, que és Iberdrola, però als equips els costa molt trobar col·laboradors.

Al futbol sala masculí hi ha molts jugadors brasilers. També passa al femení?

Fa uns anys no era habitual, però ara sí. El cas més evident és el Melilla que, crec que només tenen tres jugadores espanyoles. La majoria de les estrangeres de la lliga són brasileres, però n’han arribat una bona colla d’Ucraïna.

Vostè es va encarregar de tenir una bona formació acadèmica. Això ho deu aconsellar a les seves deixebles.

És important la formació, més enllà del futbol sala. Moltes acaben estudis o ja fan màsters o postgraus, la majoria relacionats amb l’esport: fisioteràpia, ciències de l’activitat física i l’esport . Alguna fa dret o magisteri. Fins i tot em demanen, amb antelació, el calendari per poder-ho combinar amb els estudis.

Detecta si entre el públic el comportament davant les noies és el correcte, el que correspon a l’any 2022.

Tot va bé i ja saben perquè venen al pavelló. Molts dels que, per primera vegada, veuen un partit, s’hi acaben enganxant. És molt vistós, ràpid, emocionant, agradable de veure.

Tenint en compte que no hi ha campionat del món i que ja ha guanyat dos europeus, podem dir que ha tocat sostre.

Hi ha el projecte de fer el primer mundial l’any 2024, però la FIFA no ho ha fet oficial. La UEFA, per la seva banda, està treballant molt bé en l’àmbit de promocionar el futbol sala i durant aquesta temporada disputarem el tercer campionat europeu.

Els lideratges són consubstancials en l’esport d’elit.

Hi ha l’Associació de Jugadores que vetlla per projectar-les. Tenim la capitana, Anita Luján, que és un exemple a escala mundial.

ELS 4 CANTONS

Tothom té el que es mereix?

No, clarament.

Millor qualitat i pitjor defecte.

En ambdós casos, l’exigència.

Quina part del seu cos li agrada menys?

No se m’ha passat pel cap.

Quant és un bon sou?

El que et permet viure i, de tant en tant, algun caprici.

Quin llibre li hauria agradat escriure?

És un pendent.

Una obra d’art.

El Cadí-Moixeró que es veu des de casa.

En què és expert?

En molt poques coses.

Què s’hauria d’inventar?

Alguna cosa per ser a dos llocs alhora.

Déu existeix?

Diuen que sí.

Quin personatge històric o de ficció convidaria a sopar?

Ningú en especial.

Un mite eròtic.

No en tinc.

Acabi la frase. La vida és...

Complicada, però emocionant.

La gent, de natural, és bona, dolenta o regular?

Dic que bona, però hi deu haver de tot.

Tres ingredients d’un paradís.

Sol, companyia i menjar.

Un lema per a la seva vida.

Si som valentes, l’encertem sempre.

Compartir l'article

stats