Quiosc

Regió7

Love of Lesbian convida a la festa

L’actuació s’incloïa en la Manresa 2022

10

El concert de Love of Lesbian a Manresa, en fotos Oscar Bayona

Si l’experiència és un grau, Love of Lesbian es va doctorar fa anys. Però això ja ho sabien molts dels qui dissabte a la nit, mirant al cel, van enfilar cap al Palau Firal de Manresa. I els profans no van trigar més de tres acords a descobrir-ho. Santi Balmes, amb el carisma disfressat d’impermeable vermell, sortia amb puntualitat britànica a l’escenari acompanyat d’una banda que va exhibir múscul tonificat per superposar guitarres i teclat i vestir-ho en un pop de pulmons èpics i veu rogallosa. I una envejable complicitat parlada entre un líder a qui agrada el tequila (quan condueix la seva dona) i el guitarra Julián Saldarrigada. Reunió de col·legues que, en determinats moment, van convertir el Palau Firal en una mena de local d’assaig obert per a quasi 3.000 persones.

Aspecte del públic: prop de 3.000 persones al Palau Firal | OSCAR BAYONA

Són els Love of Lesbian un grup que ha anat escalant en popularitat a mesura que sumaven discos. I himnes, com el que va tancar el concert, Los irrompibles, del darrer treball, un tema cridat a ser una peça fixa en l’extens repertori de la banda. Perquè si hi ha una característica dels concerts de LOL és que aconsegueixen sense esforç aparent que el públic es quedi afònic –com va avisar Balmes que passaria– cantant unes lletres que, segell de la banda, mai no disposen de cap tutorial. Que creixen amb els canvis de dinàmica entre estrofa i tornada. Les noves incloses. Però tant se val. Micro en mà, Balmes és un frontman que se les sap totes per convidar-te a la festa i que li paguis les copes.

Balmes amb Julián Saldarriga; darrere, el bateria Uri Bonet | OSCAR BAYONA

La nit, que havia començat amb el rap de Maio i les cues a les food trucks, es preparava per rebre un grup en format septet que celebrava un dels concerts estrella de la Manresa 2022, en una represa de l’enyorat ahir, sense distància, ni mascareta. Hi havia ganes d’un gran concert i hi havia ganes d’un concert gran. Dos requisits que es van complir des del moment en què, entre els aplaudiments expectants del públic, la banda trepitjava l’escenari i sonaven les primeres notes de la peça titular del darrer disc, V.E.H.N., inspirada en un amic que es va suïcidar. Sí, hi va haver temps per a tot en dues hores de concert. De l’emocional Crisálida, amb la primera salutació de Balmes a l’auditori amb un «No plou!» que li va sortir de l’ànima, passant per l’estrena del directe de la postpunk Catalunya bondage i acabant per dedicar IMT (Incapacidad Moral Transitoria) al bisbe de Solsona. Al d’abans, s’entén.

Balmes va felicitar Oníria | OSCAR BAYONA

Als directes no se’ls demana perfecció (compra’t el disc), sinó emoció. Que la banda soni i que soni bé. I que el viatge sigui una muntanya russa. Ho van fer amb un repertori que va alternar nous i vells temes com Noches reversibles (Cuentos chinos para niños del Japón) i Bajo el volcán (Poeta Halley), encadenant el primer cim del concert i baixant a la vessant amb la nova El Sur, en el disc amb la veu de Bumbury: «Just quan col·laborem amb ell es retira. I si li diem a Abascal?». El viatge va continuar amb dos temes del disc que «ens va canviar la vida», 1999, amb l’homònim i Segundo asalto («una cançó que guanya amb el temps, com el bon vi»), un potent mig temps que fa aixecar de la cadira. O que llença el públic a ballar. Balmes va felicitar els teloners i va celebrar la tornada a la banda del percussionista Marc Clos (el color del directe), baixa per covid a la gira per Mèxic, abans de prendre’s el primer tequila i deixar el micro a «Juls», que va dedicar la melòdica Sesenta memorias perdidas (VEHN) al seu pare, entre el públic, i a la seva àvia, que havia mort aquell mateix dia a Colòmbia. Ja amb samarreta de Bowie i intercanviant gotets de tequila, Balmes va fer lloc a Los seres únicos i Belice (La noche eterna. Los días no vividos) que va acabar amb el cantant als teclats. Moment de comunió d’un concert, instal·lat ja en ple ascens, que van rematar amb Cuando no me ves, Catalunya Bondage i IMT. El clímax arribava amb el públic cantant a pèl Club de fans de John Boy, la cançó emblema de la banda. La vuitantera Algunas plantas provocava l’enlairament total a una festa que ja havia difuminat els seus límits entre músics i públic: els primers apuntalant amb distorsió, els segons a la gatzoneta. Era el moment de tornar a tocar de peus a terra, abaixar l’adrenalina i encarar el final havent cremat (quasi) tota la munició amb Incendios de nieve per recollir les cendres amb la ballable i gamberra Toros en la wii. Fantástico (recorden l’anunci de Damm?). I, fent l’ullet a la cançó («no es necesario tener principios, lo importante es tener finales») Balmes i companyia marxaven de l’escenari mentre el públic demanava l’obligat bis cantant Fantástico. I sí, la intensa Cosmos (VEHN), la irrenunciable Allí donde solíamos gritar i la canalla Los irrompibles tancaven una festa de dues hores on tothom hi estava convidat.

De la felicitació i la pressió a la Manrússia del Baxi

Entre els múltiples comentaris de Balmes i Saldarriaga –petó inclòs–, la veu de Love of Lesbian va felicitar la futura arribada al món d’Oníria (per la cançó Oníria e Insomnia) i va confessar que se sentia «pressionat» per l’Anna, de 7 anys que li va dir que «l’aplastaria» si fallava «una sola paraula». Al final del concert, Saldarriaga va tenir un record per Manrússia i per demanar què havia fet el Baxi. Havia perdut.

Compartir l'article

stats