El matrimoni que va unir l’Akihiko Kondo i la Miku Hatsune només va durar un parell d’anys però va ser tot un fenomen mediàtic al Japó: un home de carn i òssos es va casar amb una cantant virtual en forma d’holograma insert en un cilindre. Semblaria un argument de ciència ficció però és un cas real que ens fa reflexionar sobre les relacions humanes i la soledat, talment com pretén l’autor surienc Roc Esquius (1982) a L’altre, el seu darrer treball. «Vull explicar que estem en un moment en el que la companyia humana ja és un producte», apunta l’autor bagenc, que s’estrena en un escenari fins ara inèdit per ell, la prestigiosa Sala Beckett de Barcelona.
«El text és del 2019, previ a la pandèmia», explica Esquius, reconeixent que «ja es veia una tendència que el coronavirus va accentuar, d’un procés en el que la gent se sent sola, cada cop més aïllada». Segons el surienc, «la companyia ja es ven i es compra, ja sigui en forma de robot, aplicació o tecnologia; nosaltres hem de decidir quin ús en fem, perquè tot això arribarà i es quedarà ho vulguem o no ho vulguem».
Dos actors i sis personatges
L’altre presenta tres parelles de personatges implicats en la fabricació de robots de companyia: un inversor i el responsable de l’empresa tecnològica Visos Blaus, els dos enginyers i el singular duet format pel Carles i l’Andreu, que simulen situacions reals per ajudar a millorar el producte. Tots sis papers els representen Cesc Casanovas i Àlex Ferré, per als quals va escriure Esquius una obra que la pandèmia va convertir inicialment en una lectura dramatizada a la Beckett. Posteriorment, la direcció del teatre va convidar el bagenc a representar-la dins del Cicle Màquina Persona.
«Les xarxes socials han entrat a les nostres vides i no ens vem plantejar cap on ens porten; tenen coses bones i altres dolentes, i ens les hem empassat sense una reflexió prèvia», indica Esquius: «hi ha robots que fan companyia a persones grans, els controlen les constants vitals i avisen l’assistent social, és genial per algú que està sol i no té ningú més, però també hi ha gent que es casa amb personatges d’animes, i lloguen habitacions d’hotel. Sembla difícil d’entendre, però ja està passant».
Per contrarestar aquesta inèrcia que ens condueix a cercar en la virtualitat o la tecnologia allò que ens falta, Esquius ha creat «un cant a l’amistat, a la gent que tenim al nostre voltant, més enllà del que ens pugui aportar la intel·ligència artificial. La humanitat cobreix zones que les màquines no poden ocupar».
Pel·lícules com Her, on Joaquin Phoenix s’encaterina de l’assistent de veu, apunten directament als estralls de la soledat. «Uns dies abans de l’estrena vaig pensar que coses com les que havia escrit bé que deurien existir, i no vaig trigar ni dos minuts a trobar notícies de l’estil d’una aplicació amb la que crees una personalitat que et va fent preguntes i, mica a mica, va aprenent, et va preguntant i, no te n’adones, i en deu minuts ja estàs xatejant amb una màquina».
Teatre compromès
Esquius admet que no era la seva intenció inicial, però «em va sortir la pàtina de comèdia» perquè «em conec, m’agrada escriure sobre qüestions profundes, i si les pots mastegar rient, i al final reflexionar, millor». El surienc és conscient que «si me n’hagués anat a la zona densa, m’hauria quedat molt pesat. La comèdia pot ser un vehicle per a la transformació».
El dramaturg assegura que no pensava en el públic jove quan escrivia, però reconeix que, a més de ser espectadors potencials d’una peça que els interpel·la, «els agraden les obres que faig i això m’enamora». Esquius, però, alerta que el jovent «ho té avui en dia complicat, mai hi havia hagut uns índex de depressió i suïcidi tant alts, són el símptoma d’un problema greu que cal combatre». Per a aquest nou viatge escènic, Esquius camina un cop més al costat del reconegut Sergi Belbel, que assumeix la direcció de l’obra.
