Quiosc

Regió7

Esteve Soler
ENTREVISTA Esteve Soler Director del Clam.

«Aspirem a fer un festival de classe A»

Soler afronta el seu primer any en la direcció d’un certamen que ha fet un pas endavant i que busca la confiança del públic

El director del Clam, Esteve Soler, ara fa uns dies a Multicinemes Bages Centre, seu manresana | MARTA PICH

Un any de feina, un festival renovat. Quan el dramaturg i director de cinema manresà Esteve Soler (1976), col·laborador d’aquest diari, va agafar les regnes del Festival Internacional de Cinema Social de Catalunya, el Clam, tenia molt clar que el certamen, nascut el 2004, s’havia de rellançar. Amb més equip, més arrelament però amb mirada externa, fites a llarg termini i molta ambició. Tanta com la programació que presenta un festival que se celebrarà del 23 de setembre al 2 d’octubre a Manresa, Navarcles i Sant Fruitós.

Què és el millor que li poden dir de la programació del Clam dels 18 anys?

El que ja ens han dit: Com ho heu aconseguit? Crec que aquesta pregunta el que fa essencialment és explicar coses. El festival ha fet un pas endavant i la programació és el reflex d’una feinada bestial al llarg de tot un any per bastir un festival més ambiciós i més gran. Les pel·lícules i la trentena d’entitats socials que hi participaran expliquen la feina ben feta de molta gent.

Què vostè sigui un assidu a festivals des de fa dècades ha estat un punt a favor...

Tinc admiració pels festivals com a idea d’un gran aparador de cultura que transforma i fa créixer la ciutat que l’acull. Ho he vist a Venècia, a Locarno, a Sant Sebastià, a Canes... I voldria que això passés aquí també amb el Clam. Forma part del meu projecte.

Precisament, fa un any, quan es va saber que vostè dirigiria el Clam, explicava a aquest diari que s’emmirallava, a llarg termini, en el festival South By Southwest (SBSW) d’Austin. Ho manté?

Faria correccions sobre la rotunditat amb què em vaig expressar (riu). Sí que enfocaria cap a SBSW però he conegut molt més la realitat del Clam i la meva percepció és més complexa després de l’experiència d’aquest primer any. També buscaria altres referents.

Vostè dirà.

Em fascina la humanitat que impregna el festival de Venècia malgrat la seva enormitat; el punt de compromís de Berlín o la proximitat del Festival de Cinema i Drets Humans de Sant Sebastià.

Ser ambiciós vol dir treballar perquè el Clam sigui un festival de classe A?

La comarca i Catalunya se l’han de fer seu però l’oferta programàtica hauria d’ajudar a què si un cinèfil fa sis hores per anar a Sant Sebastià les faci per venir a Manresa per veure el millor cinema social d’autor al llarg d’una setmana. Hem d’aspirar a això, sí.

Arribar a un festival amb una trajectòria com el Clam i plantejar un canvi de model, què ha implicat?

Moments millors i moments pitjors, com és inevitable (riu). Quan vaig arribar em van donar carta blanca i la meva intenció va ser incorporar tothom. Un dels meus objectius prioritaris era sumar la cinefília de la comarca: Cineclub Manresa, Fecinema... donar a entendre que el Clam no és una iniciativa puntual d’un poble, una ciutat... sinó que és tota una comarca fent un festival. Des de la Lídia Gilabert, a la producció, a l’Enric Roca, que ha lligat les entitats per presentar totes i cadascuna de les sessions... O el Jesús Fernández i el Serafí Vallecillos, a qui els puc dedicar el festival perquè m’han fet estimar-lo... Tothom està treballant amb molta il·lusió i molta professionalitat.

Quin ha estat el gran canvi?

Creure’ns el nom del festival.

I no era així?

S’havia de portar a la pràctica. Festival Internacional de Cinema Social de Catalunya. Hem buscat les millors pel·lícules del gènere, hem buscat les entitats socials del territori i hem buscat aliats a l’exterior, amb les primeres col·laboracions amb entitats i festivals europeus i americans. Volem arrelar-nos amb més presència, amb projeccions matí i tarda, ser més empàtics amb l’entorn.

Un altre dels seus objectius era buscar finançament privat.

Sí. Tenim de diferents patrocinadors, i del suport de la Fundació La Caixa. I ha estat essencial trobar un soci com Multicinemes Bages Centre i Jordi Padró, que ha determinat que el festival es fes: les pel·lícules es projectaran en una sala professional, amb unes condicions tècniques impecables. Tenim molt camí per córrer tot i que, en aquest cas, mantinc el que deia fa un any: hem de ser més còmplices amb el món públic però no hi ha cap festival gran que no tingui al darrere el suport privat. I hem començat a tenir-lo perquè aquest any som molt més atractius.

Ara falta el públic.

Exacte. Al final és el que dona sentit a qualsevol festival. Si et mires la programació veuràs que està pensada per al públic, per agradar a cinèfils de sensibilitats molt diferents. Dissabte i diumenge, per exemple, la programació és més oberta, per al un públic més ampli; entre setmana segurament és més especialitzada, més cinèfila. Hem intentat buscar un equilibri tenint molt clar que el públic és complex i divers.

Es pot dir que el seu projecte, a llarg termini, el que busca és la confiança del públic?

Sí. Als grans festivals la gent hi va independentment de la programació que hi hagi. Per què? Perquè saben que no els trairà la confiança i això només s’aconsegueix picant pedra al llarg dels anys. Aquest any volem que ens mirin amb bons ulls.

S’imaginava que en la seva primera edició al capdavant tindria tota la programació oficial amb estrenes a Catalunya?

No. La veritat és que, tot i les bones intencions ara fa un any, no m’ho imaginava.

I això, com s’aconsegueix?

Amb un equip al darrera que coneix com funciona el món de les productores, de les distribuïdores, com el Joan Sala de Filmin, explicant-los que darrere de la programació hi ha una gent de confiança, que recorre festivals, que sap de què parla, exposant-los que els seus films es projectaran en una sala professional, com el Bages Centre, que coneixen i amb qui treballen...

Triï dues perles imprescindibles de la programació.

En triaria més de dues però crec que per al Clam és un luxe increïble estrenar a nivell català la Palma d’Or de Canes just després del seu pas per Sant Sebastià. Triangle of Sadness, de Ruben Östlund, és una joia de joies que dinamita les convencions socials amb un Woody Harrelson immens i divertidíssim; i el film inaugural, La nuit du 12, de Dominik Moll, estrena a l’estat i amb un enorme èxit de recaptació a França. És un thriller que posa el dit a la nafra de les nostres societats carregades d’un masclisme que arriba a les nostres arrels.

Compartir l'article

stats