Quiosc Regió7

Regió7

ENTREVISTA Israel Galván ‘Bailaor’ flamenc

«El moment més íntim és quan ballo amb l’Escolania»

«Seises» arriba a la fira manresana després de l’estrena al darrer festival Grec de Barcelona

Israel Galván pujarà avui a l’escenari del Kursaal | OSCAR BAYONA

Nen prodigi, talent transgresor, geni incomprès, estrella mundial. Aquestes i altres expressions han acompanyat Israel Galván (Sevilla, 1973) al llarg d’una trajectòria de ressò internacional que l’ha situat com un dels grans bailaores flamencs contemporanis. L’artista andalús torna avui als escenaris de la Fira Mediterrània per representar el muntatge Seises, una proposta conjunta amb el cor de veus blanques de l’Escolania de Montserrat que es va estrenar en el Festival Grec de Barcelona i es va presentar a la Biennal de Flamenc de Sevilla. «Aquests nens canten molt i molt bé», reconeixia Galván dimecres en conversa amb aquest diari.

El flamenc i el cant dels escolans no semblen dos móns afins. Però «Seises» té el seu origen en un ball tradicional que un grup de nens dansa tres cops l’any a la catedral de Sevilla i aleshores tot lliga.

No és ballar per ballar, hi ha una idea que ve de los Seises que jo havia vist dansar quan era petit.

Per què va escollir l’Escolania?

M’ho va proposar el Cesc Casadesús, director del Festival Grec. La idea de Seises és treballar amb cors de veus blanques del lloc on es representa l’obra, i ell em va parlar de l’Escolania, que a més de ser un cor professional també té el component de la vida en comunitat. A Madrid, per exemple, hi haurà el cor de nens del Teatro Real.

Coneixia la feina i la categoria de l’Escolania de Montserrat?

No en sabia res, però el que vaig escoltar em va agradar molt. Vaig veure el seu ritual, la cerimònia que porten a terme. I vaig voler ballant amb ells perquè jo faig soroll, el flamenc té ritme, vibració, ... i va anar molt bé, va ser molt fàcil treballar amb el grup. Hi ha la barreja d’allò aeri de la veu amb el cop a terra, l’aire molt a dalt i el colpeig molt avall. La conjunció del flamenc i les veus blanques.

Ballar el repertori de l’Escolania no sembla gaire viable.

Els responsables del cor em van donar discos i els vaig escoltar, i em va semblar molt rítmic. De fet, el moment de Seises en que més m’he de recollir ballant flamenc és quan canten ells, em fa recordar un sentiment que tinc dins meu. Les seves cançons tenen ritme, clima, ... Jo estic acostumat a ballar sense música.

Així doncs, potser els qui van posar cara de sorpresa van ser ells?

Em van demanar si em feien mal els peus amb el zapateao, ...

He, he, he, ... i deurien quedar ben distrets veient com balla descalç i amb castanyoles als peus.

És que no sé tocar-les amb les mans, per això provo amb altres parts del meu cos, ... Per cert, ells també les tocaran durant l’espectacle. Més enllà d’això, la veritat és que l’entesa amb ell va ser molt ràpida, tot va anar molt bé, molt net, aquestes coses són jocs de nens, res no pot sortir malament.

Quin va ser l’impuls del projecte?

El primer gèrmen de la coreografia çes un gest dels Seises molt minimalista, i em vaig imaginar per a la música el clavicèmbal de les obres de Scarlatti, que va viure a Sevilla. Aleshores vaig pensar que si robo la coreografia dels Seises, hi hauria d’haver uns nens cantants.

Satisfet del resultat després de les dues primeres actuacions?

Els espectacles nous són monstres, l’experiència em diu que quan neixen és una cosa que no sé ben bé què és i mica a mica la vaig coneixent, i amb Seises encara estic en aquest procés. La sensació és maca i és la manera d’obrir camí.

En un espectacle com aquest hi ha un fil argumental?

Hi ha la coreografia dels Seises, la música de Scarlatti, l’Escolania ... i la resta és secundari. Cal que el públic es deixi portar.

Li agrada unir gèneres?

Em surt així, no és pas per voler fer una performance. Quan ballo, soc una persona que es mou, o no, o que fa soroll. És un cos. Arriba un dia en que el virtuosisme de ballar bé queda a un costat, lluites per la idea que tens en el moment, i per tenir un món nou. El que busques és crear espais, climes, aire, ...

No es tracta de ballar bé? Vostè va guanyar els premis més importants del flamenc.

En l’època dels concuros, quan era mé jove, era important ballar bé. Però ara ja no em donaran més medalles i amb el temps aprens que el més important és saber estar en el ball.

És la postura més honesta?

Sí, el cor canta, la ment canta. A cada obra canvio la meva forma de ballar, més que les coreografies, canvia el meu cos, que tant aviat és més dur com més tou, més ràpid, més lent, ... i això em dona supervivència. Has de ballar ... diria que la paraula és ... ‘afinat’.

El debat sobre el purisme del flamenc l’afecta?

No sé si sóc purista, jo ballo, des de petit, no recordo un dia en el que no hagi ballat. Estic en el món flamenc, ballo el que ballo, i entenc que amb els anys el flamenc evoluciona. Carmen Amaya era una revolucionària, Camaron i Morente també van canviar. El flamenc és un virus que muta, es menja el jazz, l’electrònica, ... i el que el fa fort és que continua endavant.

Compartir l'article

stats