El viatge literari de Martí Gironell (Besalú, 1971) s’atura en el seu darrer llibre a les comarques gironines per pintar un fresc de les primeres dècades del segle XX a través de la mirada inquieta i curiosa del fotògraf Valentí Fargnoli (1885-1944). L’autor d’El pont dels jueus i La força d’un destí arriba a la seva desena novel·la, El fabricant de records, avalat pel Premi Prudenci Bertrana. El dissabte en parlarà a Cal Cisteller de Navàs (13 h) i a la Llibreria Sense Paraules de Berga (19 h).
Qui va ser en Valentí Fargnoli?
Un fotògraf que va treballar molt per les comarques de Girona, tant a muntanya com a la costa, i que va retratar els oficis, els pobles, la vida de la gent senzilla i la dels qui tenien el poder. També va treballar pel solsoní Adolf Mas en el projecte del repertori iconogràfic d’Espanya, de fet Mas el considerava el seu millor fotògraf.
En els darrers anys s’han reivindicat noms com el de Mas, Casas, Brangulí... tots ells grans noms de la fotografia de principis del segle passat. On és Fargnoli?
És conegut a Girona però no massa més enllà, i la novel·la també té la voluntat de donar-lo a conèixer. Estaria bé que se li dediqués una exposició a Barcelona, seria un reconeixement als fotògrafs ambulants que recorrien els pobles amb la càmera i la bicicleta.
L’estampa de la portada que, pel que explica, era una imatge ben real.
No es volia tancar en un estudi, anava d’un lloc a un altre fotografiant el patrimoni material i l’immaterial. Fins i tot feia postals i les venia. A partir d’ell, explico els quaranta primers anys del segle XX. En Fragnoli va retratar les masies i els palaus, la gent treballadora, els polítics, els cacis, els empresaris, i es va relacionar amb persones molt potents en l’àmbit cultural com l’arquitecte Rafael Masó, l’escriptor Prudenci Bertrana i l’Esperança Bru, cofundadora de la Biblioteca Popular de la Dona de Girona.
Un dels fils principals de l’obra és una caixa on hi ha unes fotografies compromeses que tenen a veure amb l’atemptat que va patir Alfons XIII el dia del seu casament amb Victòria Eugenia de Battemberg, el 31 de maig del 1906. En Fargnoli hi era o l’hi ha ubicat concedint-se una llicència literària?
Sí, i tant que hi era. El van convidar perquè fos un dels fotògrafs que havien de retratar la boda i en Fargnoli se’n va anar cap a Madrid. Parlant amb Joan Boadas, director de l’arxiu de Girona, de la vida de Fargnoli, em va explicar que les fotos del dia del casament no han aparegut mai, no sabem què en va fer. I, curiosament, dos setmanes després, en Fragnoli va marxar a l’Argentina per un període de dos anys.
Un buit obert a mil-i-una interpretacions.
Per l’atemptat va ser detingut en Mateu Morral, un anarquista. Qui et diu que en Fargnoli no el va conèixer i va fotografiar el moment en què Morral va llançar el ram de flors on hi havia amagada la bomba. Una teoria pot ser que en Fargnoli no va fer públiques les fotos per evitar represàlies perquè havia coincidit amb ell i algú el podria reconèixer i delatar-lo. Parlant amb en Boadas va dir que era una teoria versemblant. De fet, hi ha una anècdota al respecte: un net de Fargnoli em va explicar que va escriure a la Casa Reial per saber si tenen aquestes fotos i dos anys després encara no li han donat cap resposta.
En Fargnoli no va deixar res escrit que pugui donar una pista?
No, no va escriure res. I quan va esclatar la guerra es va desempallegar de moltes fotos, perquè en tenia de temàtica religiosa i no volia que l’enxampessin.
Té la sensació que el món que retrata a la novel·la és llunyà però no tant com pot semblar?
Hi ha lectors que m’han dit que la novel·la els ha fet anar a buscar els àlbums de fotos dels pares, perquè ells, i els avis, van viure l’època en que els balls de festa major, els aplecs a les ermites, ... eren de les poques oportunitats que hi havia per conèixer-se, i això s’ha perdut. En el fons d’aquest història hi batega la consciència de l’alt valor sentimental que té la fotografia. En Fargnoli era una persona avançada a la seva època perquè treballava pensant en el fet que les imatges perduren més enllà de la vida de cadascú.
Una època desapareguda, també, per a la mateixa fotografia.
Una feina que els mòbils han banalitzat. Abans, havies de fer la fotografia en el moment just, sinó hi havies de tornar perquè no ho descobries fins que la revelaves.
