Amb la història d’amor dels seus pares a l’exili però, sobretot, amb la increïble vida -plena de caramboles, com en el billar- del surienc Andreu Claret Casadesús (1908-2005), el seu fill, l’escriptor i periodista Andreu Claret Serra (Acs, França, 1946) es va endur el darrer Premi Ramon Llull. París érem nosaltres (Columna) transporta el lector al convuls primer terç del segle passat en un viatge per Súria, Rajadell, Manresa, Sallent, Fonollosa... a través de la vida d’un home que va néixer a Cal Bató, al Poble Vell de Súria, i a qui la callussenca Maria Serra Clotet canviaria la vida a Cauçada. L’escriptor presenta avui la novel·la a la Parcir (19 h), acompanyat de Quim Aloy, i amb ella clou la seva incursió literària en el període de la República, la guerra civil i l’exili.
Sabem que no és ficció però la vida del seu pare és increïble.
Em vaig adonar que tenia els protagonistes a casa! Però quan fas protagonistes els teus pares se’t plantegen molts reptes literaris i personals. I moltes preguntes.
La primera?
Comprovar els fets, fins a quin punt les 25 hores de conversa gravades amb el meu pare s’ajustaven als fets. I els he contrastat perquè la memòria és traïdora. I l’altra, i la més important com a novel·la, els silencis.
Els silencis?
En les converses amb ell hi havia molts silencis, sobretot en els aspectes més íntims, els relacionats amb la seva primera dona, amb el seu primer fill, el meu germà Joan [a qui dedica el llibre]. Aquests silencis són els que més em van motivar a fer la novel·la perquè m’interpel·laven. Em van obligar a buscar familiars: del germà del meu pare, el Florenci, de qui no es parlava a casa; els fills del meu germà Joan... volia contextualitzar el que havia passat i que no feia de tan bo recordar...
Les contradiccions?
El que atorga interès a la novel·la, més enllà del què va fer, és que ell, com ens passa a tots, no era un home d’una sola peça.
Humà.
Humà, sí. Sé que hi ha moltes coses que semblen inversemblants i la gent em demana com és possible que se’n sortís de tot... però va ser així. Ell tenia una confiança absoluta en la paraula, creia que parlant es podien resoldre fets com els la Fatarella [milicians de la FAI havien afusellat 34 pagesos que s’oposaven a la col·lectivització] o enredar la Gestapo, ja a França. Li vaig dir: Pare, has tingut molta sort a la vida.
I què va respondre?
Que la sort l’has de buscar. Però uns la troben i altres no!. El seu germà Florenci va tenir una mala sort tremenda.
«Tinc la impressió d’haver viscut mil anys». Una frase del seu pare que obre el llibre.
Sí, però s’ha de posar en context. Les circumstàncies extraordinàries donen personatges extraordinaris. Per a bé i per a mal. I a ell, com a tota una generació, li va tocar viure una època on tot era extraordinari, els esdeveniments es succeïen sense aturador: la República, la il·lusió, la frustració, la guerra, l’exili, la Segona Guerra Mundial, la barbàrie nazi... Fins al 1945 van viure una dècada terrible que poques vegades ha passat en la història contemporània. El meu pare quan es va declarar la República, a part de celebrar-ho, estava convençut que es menjaria el món. Però se’n va anar tot en orris ràpidament.
Qui seria, avui, el seu pare?
Ell era un emprenedor, un home decidit però al mateix temps molt assenyat dintre de les diferents corrents que hi havia a ERC. Una dèria que tenia el meu pare i que surt molt al llibre és que no li agradaven les divisions i, per tant, si hagués viscut ara tampoc no li agradaria el context polític actual.
...
És que en el fons era molt ingenu, políticament parlant. Tenia tres idees: La llibertat, la fraternitat i la justícia social, un anhel que provenia de néixer on havia nascut, d’haver conegut a la gent que treballava a la mina i veure en quines condicions treballaven. A ell, les discussions de partits i les estratègies... el regiraven. Per tant, jo crec que s’hagués mogut amb aquestes referències. Després del 62, quan s’acaba la novel·la, es va enfrontar a cinquanta mil històries més, com impulsar el túnel del Cadí, que ja havia planificat des de la Generalitat republicana. Imagina’t.
Què significava París per a un fill d’una família de rabassaires de Súria?
Era la il·lusió d’obrir-se camí, de conèixer altres mons. El Poble Vell de Súria li devia semblar, a ell i a molts altres joves, una cotilla. Quina era la seva dèria?. Sortir i anar a Manresa, a Barcelona i, finalment, a París.
Hi ha dues persones clau.
Sí, el Josep Cuadrench, surienc benestant, propietari de l’hostal, un home il·lustrat que vestia de manera diferent dels altres, amb sabates i no espardenyes, amb gorra en comptes de boina, que anava a Barcelona, que sabia parlar una mica de francès amb els caps de la mina. Li va obrir els ulls al món. I el Serafí Giró, l’amo de Cal Fusteret, que li va ensenyar els misteris del billar.
El billar?
Sí, el billar va ser la palanca per a la seva ascensió social.
Què li donava?
Respectabilitat. El meu pare no era cap intel·lectual, parlava un català bastant pagesot, i quan anava a Manresa i sentia els Amat, els Selves... no sabia què fer. Però era el millor jugant al billar i com que tots n’eren aficionats i ell sempre guanyava, adquiria respectabilitat. Li va servir molt a Manresa i també a París, per trobar feina.
Volia sortir d’aquí però coneixia pam a pam el territori.
No era un obrer, treballava de fuster pel seu compte, havia baixat molt a la mina i havia vist les condicions de treball i això el feia un republicà amb consciència social, com en diríem avui... Saps? Era molt del Llobregat.
Què vol dir?
Que tenia el mapa social del Llobregat al cap. Crec que el llibre també es pot llegir com una novel·la sobre el Llobregat com a cor dels moviments socials, anticipant el que després passaria en molts altres indrets de Catalunya. El meu pare es va fer, des del punt de vista polític i personal, en els dos rius. En el Cardener, on va començar i després en el Llobregat. El seu pas per Sallent va ser molt important... i les primeres nòvies les va tenir a Navàs i a Balsareny (riu). No només tenia interès en Catalunya i en la llibertat, estava molt atent a les condicions de vida de la gent i això l’acostava a Companys, que havia estat advocat laboralista i sabia el pa que s’hi donava.
I el que el distanciava de Tarradellas.
Tarradellas era un empresari. Vivia en un altre planeta.
A vostè la novel·la l’ha ajudat a refer ponts familiars.
La literatura pot servir per a molt però descobrir una part de la família que no coneixia... què més vull?
Les mil i una vides del surienc Andreu Claret Casadesús
Andreu Claret Casadesús va ser «fill de la revolució que va significar el descobriment de la potassa» a Súria. Fundador d’ERC, comissari de la República, delegat del president Lluís Companys a la Fatarella, amic i col·laborador de Pau Casals. Però, també, gestor del major circ de França, rei dels boscos d’Occitània sota l’ocupació alemanya, detingut per la Gestapo -de qui va aconseguir fugir de l’hospital on l’havien traslladat-, col·laborador dels maquis de la Cerdanya, i batejat com l’«Home de les Neus» a la Barcelona de 1962. I promotor del túnel del Cadí.