Fa uns quants dies, reunits amb el nou director de l´UPC Manresa, en Pere Palà, vam poder constatar que ell i el seu equip ja han posat fil a l´agulla per començar a configurar nous projectes que tenen com a base el coneixement i la tecnologia, i que si es duen a terme suposarien un important impuls a la vida de Manresa. Nosaltres, com a col·legi professional tècnic vinculat a la Catalunya Central, vam mostrar la nostra màxima predisposició a poder-hi col·laborar, com segur que ho faran les nostres administracions, entitats i empreses del territori. Pere Palà ens va comentar que finalment les matriculacions de nous alumnes per a aquest curs havien anat bé, amb un lleuger repunt respecte del curs passat i que també havia augmentat el percentatge de noies matriculades.

La notícia és positiva, però no ens hem de conformar, s´ha de seguir treballant per convèncer les dones que l´enginyeria les necessita. A les empreses grans, si bé és cert que a les àrees de producció els processos estan cada cop més automatitzats i, per tant, hi ha menys personal, també és cert que els seus departaments d´enginyeria estan creixent amb recursos humans i tècnics. En aquests darrers anys s´està veient com aquestes empreses aposten per formar equips mixtos, de dones i homes enginyers, i això ho fan perquè els està donant resultats molt positius. Diferents estudis ens diuen que els equips de treball liderats de manera equilibrada per dones i homes tenen més èxit segons els diferents indicadors empresarials. No és només la nostra percepció, si no que hi ha dades que ens ho confirmen. No són ni una ni dues les empreses que quan es dirigeixen a la borsa de treball del Col·legi ens demanen un Graduat en Enginyeria o Enginyer Tècnic Industrial i ens diuen, en una veu en off, que si pogués ser una dona molt millor, que tot són homes. El darrer estudi de Sodexo sobre el «Balanç de gènere», que va durar 5 anys i on van participar milers de gerents d´empreses d´arreu del món, conclou i destaca que en empreses amb una proporció del 40% i el 60% de dones/homes en els equips directius, departaments o equips de treball, els principals punts forts respecte d´empreses amb menys equilibri dona/home són els següents: compromís del treballador/a: la taxa de participació era 14 punts més alta; retenció del treballador/a: la mitjana de la taxa de retenció es trobava 8 punts per sobre; retenció de clients: la fidelització destacava en 9 punts; seguretat: en nombre d´accidents, aquestes companyies estaven 12 punts per sota; marge d´operació: augmentaven significativament entre els equips amb més equilibri de gènere.

Així doncs, resulta que només intentant igualar el nombre de dones i d´homes en els equips de treball ja fem un pas cap a l´eficàcia i rendiment empresarial.

Sembla fàcil oi? El problema és quan no hi ha prou candidates per dur-ho a terme, com ens passa en l´enginyeria industrial, on els percentatges són del 85% d´homes vers el 15% de dones titulades, i això sent optimistes, ja que, en segons quins períodes, ni arribem a aquests valors. De forma generalitzada, en els equips mixtos, cadascú desenvolupa de forma excel·lent les seves millors habilitats. Mentre els homes destaquen en les anomenades «HardSkills» com podrien ser els coneixements tècnics, a les dones ho fan en les «Soft Skills», cada cop més importants, com són la comunicació, lideratge, intel·ligència emocional, negociació, gestió de l´estrès, creativitat, capacitat de concentració, etc. Quan en una organització s´arriba a un equilibri d´aquestes qualitats, els resultats són els òptims. Si arribem aquí, aleshores el pas següent serà que tots fem de tot, però pas a pas, i no com una qüestió competitiva, sinó en un àmbit de col·laboració. Conec departaments d´enginyeria que estan en aquest nivell i la veritat és que són màquines de tren que arrosseguen el que calgui. Des del Cetim tenim ben clar que els temps que s´acosten van per aquí i que la indústria 4.0 impulsa aquesta via. És important que es convenci la dona que les formacions tècniques, tant de formació professional com universitària, poden ser una bona sortida professional. Tots els que hi tenim alguna cosa a veure hem de treballar per a l´equiparació salarial, la conciliació familiar i el tracte rebut, i aquí encara hi ha feina per fer.

El portaveu d´ERC al Congrés, Gabriel Rufián, s´ha acostat aquesta setmana al PSOE i Unides Podem segellant el seu suport als Pressupostos Generals de l´Estat. Però no ho ha fet a canvi de millores tangibles per a la ciutadania catalana, sinó motivat per posar fi al dúmping fiscal de Madrid. Per tant, més que emular la baixa fiscalitat de la capital, es denuncia una competència fiscal abusiva i es demana equiparar la fiscalitat madrilenya a la comuna. Rufián defensa que cal acabar amb la condició de paradís fiscal de la capital espanyola, a qui acusa d´aprofitar l´efecte capitalitat per abaixar els impostos al mínim. Això ha provocat la resposta immediata de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, que ha promès convertir-se en «el pitjor malson dels que volen robar als madrilenys per pagar les corrupteles de l´independentisme». I afegeix que en cap cas Madrid és un paradís fiscal, sinó que altres comunitats són un infern fiscal.

Les desigualtats entre ciutadans en matèria tributària i de serveis públics en funció de la comunitat en què vivim, lluny de corregir-se, segueixen augmentant. Són molt clares les que generen els règims forals del País Basc i Navarra, que estan al marge de la resta de l´Estat. I, naturalment, tots tenim present el dèficit fiscal crònic que suporta Catalunya. També Canàries, per la seva condició d´insularitat, té importants particularitats. La Comunitat de Madrid ofereix una fiscalitat molt avantatjosa gràcies a bonificacions i exempcions, de les quals es beneficien especialment les rendes altes. Això ha provocat una important fuga de contribuents, especialment de rendes elevades, des d´altres comunitats cap a la capital. La seu social d´algunes importants empreses, que no es caracteritzen precisament per competir en el lliure mercat, també s´ha portat a Madrid buscant la distància més curta amb el regulador.

Els ingressos tributaris que s´obtindrien per madrileny, amb els mateixos tipus nominals en tot el territori espanyol, superarien el 45% la mitjana nacional i el 150% els de les Canàries. Aquestes dades evidencien que les bases imposables en la Comunitat de Madrid són tan grans que permeten aconseguir una gran recaptació amb una pressió fiscal reduïda. El tipus marginal màxim per IRPF que paguem a Catalunya és el 48%, mentre que el mínim és el 21,5%. En canvi, a la capital el màxim és només el 43% i el mínim el 18,5%. Malgrat les seves rebaixes d´impostos, la recaptació fiscal de Madrid és molt superior a la mitjana nacional i és la que més contribueix nominalment a la redistribució interterritorial. És la plasmació del que en economia s´anomena «efecte Laffer». I Madrid té un sistema fiscal favorable no només perquè la seva capacitat recaptatòria sigui molt elevada, sinó també perquè ha mantingut una política de despesa pública continguda.

El sistema de finançament autonòmic espanyol combina un alt grau de descentralització de la despesa pública amb una forta centralització dels ingressos públics. És a dir, serveis públics tan importants com la sanitat o l´educació són competència de les comunitats autònomes, però els principals impostos (IVA i IRPF) estan centralitzats i només transferits parcialment. Les autonomies poden crear alguns impostos poc rellevants (mediambientals o sobre grans superfícies) i en tenen plenament cedits altres (patrimoni, successions i donacions, transmissions patrimonials i actes jurídics documentats). Però a l´hora de la veritat no exerceixen un control efectiu sobre la recaptació derivada de la seva estructura fiscal, amb l´excepció del País Basc i Navarra, que gaudeixen d´un règim foral propi. Al final, un alt percentatge de la recaptació autonòmica es destina a un fons comú que es reparteix «solidàriament», subratllo l´eufemisme, en funció de criteris com la superfície, insularitat€ Els incentius perversos que genera aquest sistema sobre els governs de les comunitats autònomes són obvis. Es tendeix a incrementar la despesa pública, que beneficia teòricament els ciutadans de cada territori particular, finançant-se amb diners del fons comú que paguen els altres. I per acontentar els electors, a qui es demana el vot cada 4 anys, millor sobredimensionar la despesa pública que retallar els impostos.

Rufián s´equivoca en demanar l´harmonització fiscal. El que convindria és reivindicar la descentralització impositiva de les comunitats autònomes. Es tracta de promoure la corresponsabilitat tributària i que cadascú gasti en funció del que ingressa i no en funció del que ingressen els altres. Si una autonomia vol gastar molt en serveis públics, que suporti impostos elevats. I viceversa. Si es prefereix obrir via a la iniciativa privada, s´hauria de poder baixar els impostos. La competència és sana i la competència fiscal promouria una desitjable rivalitat entre governs autonòmics per proveir serveis públics amb una fiscalitat limitada. S´acabarien les sempiternes transferències «solidàries», repeteixo l´eufemisme, de les comunitats riques a les comunitats pobres que només serveixen per alimentar la hipertròfia de l´administració pública i l´ampliació de la llista de funcionaris. Si es vol mantenir la redistribució fiscal entre territoris, hauria de ser l´administració central qui ho fes en base a un impost estatal comú. Expressat en termes ben planers, es tracta d´estendre el sistema del concert econòmic basc a la resta de les comunitats autònomes. Descentralització fiscal i no pas harmonització fiscal.