Soc empresari, una activitat que hauria de considerar-se esport de risc, sobretot en aquests temps que ens ha tocat viure. Aquesta condició es porta als gens, es deu trobar plaer a patir els set dies de la setmana les vint-i-quatre hores del dia; si no, no trobo la lògica a aquesta vocació. Crear llocs de treball, procurar generar riquesa i fer país pagant uns impostos que moltes vegades no saps a on van a parar, mola moltíssim.

Per si no fos poc, ara hi podem sumar la covid-19, que ens ho acaba d'arrodonir. Vivim una situació de crisi permanent, pocs sectors se salven del panorama, sumada a una pandèmica catàstrofe que ningú podria preveure i que resulta el guió perfecte d'una pel·lícula de terror empresarial. Davant d'això poques opcions tenim, o tirem pel dret i tanquem la barraca, com col·loquialment es diu, o bé intentem trobar pulmó financer via les generoses entitats bancàries o directament a l'Estat, al qual fem les nostres aportacions voluntàries amb tanta satisfacció cada mes o trimestre.

Jo he optat per les ajudes meravelloses que prometen els altaveus publicitaris de l'aparell, en fi, els famosos ICO. Uns préstecs que sembla que et solucionaran tots els problemes del món, vaja, una panacea total, i que pots demanar com si res perquè totes les entitats estan esperant-te amb els braços oberts. Així que em poso el traje dels diumenges i vaig cap als bancs a veure quin ambient s'hi respira. Reconec que soc un empresari dels petits perquè només tinc un pool bancari amb quatre entitats, així que amb un dia potser en tindré prou per comprovar en directe la generositat d'aquestes ofertes. Un cop fetes les peticions als llocs de referència, en poc temps comencen a arribar les respostes. D'entrada, sorpresa monumental, el que havia de ser bufar i fer ampolles resulta que no és tan senzill. Segons sembla, l'Estat, via ICO, avala un vuitanta per cert del risc perquè l'empresa no hagi d'avalar, però els bancs, pillos ells, et demanen que tu també avalis el cent per cent, així tenen doble garantia, l'estatal i la teva personal. Caram, aquest plantejament està molt lluny de l'esperit d'aquestes línies. Tenia entès que eren per ajudar empreses, no per garantir zero morositat als bancs. La resposta d'aquests és senzilla; són preus baixos, amb carències, amb poc guanys per a ells, etc. i, a més no volem córrer riscos. Exactament un vint per cent és el risc que assumirien, i així, amb tot el morro, t'ho planten al nas. En el meu cas, i per fortuna, un banc català sembla que segueix al peu de la lletra l'anunciat i m'ofereix el finançament tal com Déu mana. Un de quatre no està pas malament com a ràtio. Per tant, només em queda concloure que passi el que passi, amics, sempre es compleix el següent refrany: la banca sempre guanya. Déu ens agafi confessats.

Siguem «smart people».