Quiosc

Regió7

AULA D’ECONOMIA I EMPRESA FUB-UMANRESA

La bombolla del deute

E

El recent assassinat del polític japonès Shinzo Abe a peu de carrer durant un míting electoral a la ciutat de Nara ens convida a avaluar críticament el seu llegat. En termes de política internacional, i davant la creixent amenaça econòmica i militar de la Xina, Abe va intentar modificar l’article 9 de la constitució, que prohibeix l’ús de la força militar japonesa. No se’n va sortir. El polític conservador no va acceptar cap responsabilitat de l’exèrcit imperial nipó en les atrocitats de la Segona Guerra Mundial ni tampoc en les aproximadament 200.000 dones utilitzades com a esclaves sexuals. Amb les seves pròpies paraules, «no hem de permetre que els nostres fills, nets i generacions futures, que res han tingut a veure amb la guerra, estiguin predestinats a demanar perdó».

En l’àmbit econòmic, la seva política és coneguda amb el nom d’Abenomics. Amb aquest terme entenem la política econòmica aplicada al Japó durant el Govern de Shinzo Abe entre el 2012 i el 2020. L’objectiu era consolidar el creixement del país després de dues dècades d’estancament. Per aconseguir-ho, Abe va plantejar tres paquets de mesures: la política fiscal, la política monetària i les reformes estructurals. L’objectiu fiscal era impulsar la despesa agregada sense desquadrar un enorme deute públic. Es va reduir l’impost sobre societats del 38% al 31%, alhora que l’IVA es va incrementar del 5% al 10%. Els resultats foren negatius. La inversió agregada no va superar els nivells previs a la crisi del 2008 i el deute públic es va estabilitzar a l’entorn del 240% del PIB. En política monetària, l’objectiu era elevar la inflació, depreciar el tipus de canvi del ien i estimular les exportacions. El Banc del Japó va efectuar compres massives de deute públic nacional. De fet, avui és el banc central amb més quantitat de deute acumulat en els seus actius en relació amb el PIB. Tot i això, la inflació no va remuntar i l’IPC es va mantenir proper al 0%. La raó és que els japonesos estalvien massivament en deute públic del seu país, de manera que la major oferta monetària fruit de la monetització del deute es va contrarestar amb més demanda monetària. Finalment, el tercer bloc de mesures, les reformes estructurals, volien rellançar el creixement demogràfic d’una societat molt envellida. Un nou fracàs: la població japonesa segueix en declivi i la taxa de natalitat és quasi tan baixa com l’espanyola.

Aquests errors són escalables a escala mundial amb la gestió econòmica per la pandèmia del coronavirus. Els EUA i la UE han aplicat diferents paquets d’estímul que han disparat la despesa agregada. I els bancs centrals fa temps que haurien d’haver incrementat el tipus d’interès per prevenir l’excessiva pujada de preus. Però els mandataris han anat procrastinant, amb l’argument que la inflació era només transitòria. Els bancs centrals disposen d’uns serveis d’estudis que multipliquen per molt la facultat d’economia de la Universitat de Harvard. Com és possible que hagin mantingut tant de temps els estímuls excessius, sense normalitzar el tipus d’interès? Un altre error és la lentitud exasperant en el moviment de la taxa de descompte. Hem d’esperar el març del 2022 per veure com la Reserva Federal incrementa l’interès un quart de punt percentual. I això quan la inflació subjacent estava augmentant de manera constant i la invasió russa d’Ucraïna el 24 de febrer havia impulsat el cost dels aliments i de l’energia. Malgrat indicis tan evidents, no va ser fins a la reunió de juny que la Fed es posa finalment més seriosa amb una pujada de 75 punts bàsics. Pel que fa al Banc Central Europeu, la inactivitat i diferiment en la presa de decisions és encara més exagerada.

Evitar la formació de bombolles financeres en els mercats és una de les obligacions dels bancs centrals. No fer-ho té conseqüències molt serioses. Pensem, si no, en les crisis econòmiques que van seguir la punxada de les bombolles puntcom i immobiliària, el 2000 i 2008 respectivament. Quan els preus dels actius pugen desproporcionadament, cal prestar-hi molta atenció. Depenent del que succeeixi a l’economia real, és un senyal que cal augmentar el tipus d’interès. Acceptant que les forces inflacionàries no són temporals, com defensaven les autoritats, sinó permanents, aleshores no hi ha altra via que el progressiu enduriment de la política monetària per part dels bancs centrals. Ens espera un ajust raonablement suau o una crisi profunda? I una vegada siguin perceptibles els efectes d’un tipus d’interès més alt, quina serà la reacció de les autoritats monetàries? Continuaran mantenint les restriccions sense immutar-se davant la pressió política, com va fer Paul Volcker la dècada de 1980? O tornaran a engreixar la màquina de fer bitllets? La Comissió Europea va suspendre el Pacte d’Estabilitat que limita el dèficit i deute públics al 3% i 60% respectivament del PIB. Alguns països demanen el retorn dels límits, potser revisats i actualitzats a les circumstàncies postcovid, d’altres en canvi sol·liciten la suspensió indefinida. Fins quan continuaran finançant els països austers els excessos dels altres? En els darrers 20 anys, el deute total ha passat del 200% al 350% del PIB mundial. Tot fa pensar que la situació, abans que millorar, haurà de superar una greu estagflació marcada per la implosió de la bombolla del deute.

Compartir l'article

stats