Una de les polèmiques d’aquesta setmana ha estat la rebaixa fiscal que han anunciat diferents comunitats. Andalusia anunciava una supressió de l’impost de patrimoni, sumant-se a les rebaixes que la Comunitat de Madrid porta anunciant o aplicant fa mesos. Mentrestant, el País Valencià i Galícia anuncien una rebaixa de l’IRPF a rendes menors de 60.000 euros i euros anuals respectivament.
El Govern central, per la seva banda, ha volgut parar aquesta dinàmica descentralitzadora, com calia esperar. Anunciant un impost solidari destinat a les mateixes grans fortunes que Madrid i Andalusia deixen de gravar, i que deixa sense efecte les mesures d’aquestes comunitats.
És curiós, en aquest cas, veure com s’intercanvien papers, i com partits fortament centralistes, com són el Partit Popular i Vox, clamen ara per les competències de les comunitats que governen. I com el Govern de l’Estat, format per partits més propicis al repartiment autonòmic, es treuen de la butxaca unes mesures que, envaeixin o no competències de les comunitats (això ho decidirà probablement el Tribunal Constitucional), tomben les rebaixes d’impostos de Madrid i Andalusia.
La competència entre territoris en matèria fiscal no és una cosa nova. Podríem trobar precedents a les cartes de poblament de l’alta edat mitjana, en què es donaven avantatges fiscals o una sèrie de drets als nous pobladors d’un territori, normalment acabat de conquerir i a la frontera amb territoris enemics. Més a prop dels nostres dies, veiem com pobles de la nostra àrea d’influència registraven fa pocs anys fins a 250 cotxes per habitant, gràcies a uns impostos de circulació més baixos que a la resta. A Manresa, podem instal·lar un negoci al Centre Històric, amb una bonificació del 95% de les taxes administratives per nova obertura.
Les diferències impositives entre territoris, a més de legals, són, al meu entendre, ben legítimes. Un territori, municipi o zona pot voler especialitzar-se en un sector o altre, o senzillament captar riquesa. O, al contrari, pot voler reduir la dependència de certa activitat econòmica, com pot ser el turisme en el cas de Barcelona, amb unes taxes per pernoctació altes.
El fet que existeixin aquestes diferències, aquesta competència, és necessari i beneficiós per als contribuents. Perquè la veritat és que el contribuent mitjà es troba indefens davant la capacitat impositiva de l’Estat. Mentre grans empreses i capitals disposen de recursos com la pressió per part de lobbys, entramats d’enginyeria fiscal o la possibilitat de fixar la residència en paradisos fiscals; o mentre aquells que menys tenen són perceptors d’ajudes i no pas contribuents, veiem com la pressió fiscal sempre va a parar a una classe mitjana formada per treballadors i per petites i mitjanes empreses, que són els qui acaben generant el consum, els llocs de feina i els nous negocis.
Malauradament, la competència entre comunitats en matèria fiscal massa vegades acaba encarada a captar les grans fortunes i no a estimular la creació d’oportunitats econòmiques per a aquells que ja hi són residents. Va adreçada a aquelles persones i patrimonis que poden moure la seva residència entre ciutats, comunitats o països sense gaires implicacions en els seus negocis.
No és el cas del comerç de proximitat. Aquest està, per naturalesa, arrelat a una ciutat, zona o comunitat. Els costos de moure un establiment comercial a una altra població són altíssims, i sobretot quan precisament la localització és un dels seus trets diferencials. A més, a les botigues, el factor humà hi juga un paper cabdal, ja que en organitzacions petites, les persones són moltes vegades insubstituïbles, i difícilment seguiran a l’empresa en una aventura per altres territoris.
A la pràctica, les pimes de comerç es troben en un pany fiscal. I les administracions, que en són conscients, no tenen cap incentiu per reduir la pressió fiscal que els comerciants suporten. I és per això que hem d’exigir que no se’ns mantingui al marge d’aquestes rebaixes.
Si Manresa vol continuar sent una capital de comerç, és convenient que l’administració local es plantegi si pot fer alguna cosa més per fomentar-lo. Ha d’avaluar si la pressió fiscal que exerceix és la justa. O si, per contra, hi ha certes taxes, com la coneguda taxa industrial que s’aplica sobre rètols, marquesines i altres elements a les façanes dels establiments comercials, s’han de suprimir, com reivindiquem històricament la Unió de Botiguers de Manresa.
