«A Manresa és on m'he sentit més estimat»

Javi Rodríguez (Porriño, 1979) va deixar un gran record a Manresa, on va arribar per primer cop fa 11 anys com a reforç de luxe per pujar des de la LEB. Després, va ser un pilar bàsic de l'equip a l'ACB, tot i que la seva segona etapa al Nou Congost va acabar de manera abrupta per una lesió de genoll que va posar fi a la seva car-rera. Ara, el gallec és ajudant de Carles Marco a l'Oviedo.

Com viurà el seu retorn al Nou Congost?

És diferent i especial. A Manresa és on millor he jugat i on millor han entès el meu bàsquet. I sobretot on m'he sentit més estimat. M'he sentit estimat a molts llocs, però a Manresa, per com ho vam fer els anys que hi vaig ser, hi havia bona comunió del públic amb mi i sempre estaré molt agraït.

Té una espina clavada pel fet que la seva primera etapa va ser bona i la segona no tant?

No va ser com m'hauria agradat. La meva sortida va ser una mica confusa i em vaig quedar amb mal gust de boca per com vaig acabar, tant per la lesió com per les circumstàncies. Tinc la sensació que vaig sortir per la porta del darrere. Vaig tenir la mala sort de lesionar-me, em vaig intentar recuperar per seguir jugant però el club va decidir que era millor separar els nostres camins. Tot i això, estic molt agraït al club i a l'afició per donar-me l'oportunitat de ser en un lloc fantàstic durant cinc anys de la meva vida.

Esperava que el retrobament amb el Manresa fos a la LEB i amb vostè a la banqueta rival?

No és el que hauria volgut, perquè un retrobament a la LEB té un punt agredolç. Sempre li desitjo el millor al club, tinc bons amics a Manresa, com en Román Montañez, que ara és director esportiu i també és un dels meus millors amics. Si no pugem nosaltres, espero que pugin ells i que el proper retrobament sigui a l'ACB.

El seu objectiu és l'ascens?

Som un club petit i humil però amb molta ambició, tant per part del president com del director esportiu i la junta. Hem fet dos anys molt bons, quedant quarts, i aquest l'hem començat dubitatius però hem recuperat el camí de les victòries i ens hem reforçat abans de la data límit. Arribarem fins on ens mereixem. Si ho fem bé, tindrem bastantes opcions de lluitar per l'ascens. Però si no juguem bé i en mode play-off, podem perdre contra qualsevol.

Veu l'ICL més favorit?

Per començar, el Manresa té història, i això conta. També té estructura, pavelló, massa social, equip i entrenador. Té tots els ingredients per lluitar per pujar. Però també són conscients, com nosaltres, que patiran si no estan al cent per cent. Imagino que intentaran tenir el factor pista a favor per fer-se forts al Nou Congost i, a partir d'aquí, créixer amb l'ajuda de l'afició. Les eliminatòries seran complicades des del primer dia.

Com veu els possibles rivals en els play-off?

Tant la Corunya com Castelló o Palència, que poden ser els grans cocos dels quarts de final, com l'Ourense, el Valladolid o l'Araber-ri, són equips molt complicats. Els que podem ser caps de sèrie som conscients del perill que hi ha a quarts. Des del primer dia has d'estar centrat perquè te'n pots anar al carrer aviat.

Abans de pensar en els play-off han de venir a Manresa, diumenge. Com veu el duel?

L'ICL ha d'intentar guanyar-nos per assegurar-se el factor pista en totes les sèries. Per a ells és un partit vital, com els cinc que queden. Suposo que intentaran marcar un ritme alt des de l'inici, com amb el Breogán, per treure'ns de la pista. Si som capaços d'aguantar l'envestida inicial, tenim prou qualitat per competir. Ells són favorits perquè juguen a casa, on tenen bona dinàmica, i tenen bona plantilla. Però no descartem donar la sorpresa si estem concentrats des del primer minut.

La LEB actual torna a ser una competició potent?

Haver obert la porta als descensos des de l'ACB ha fet que tots els equips es reforcin. Abans no tenia gaire sentit reforçar-te si sabies que no pujaries. Ara, el premi és molt gran. Per a equips com nosaltres, el Palència o d'altres que no han jugat a l'ACB, el premi és molt gran. Les opcions de pujar són reals i més factibles. Fins fa dos anys, la competició estava adulterada i els clubs no gastaven diners per reforçar plantilles perquè no tenia sentit. Aquesta temporada hi ha set o vuit plantilles reforçades i els equips s'han mogut abans de tancar el mercat. Tothom s'ha reforçat amb la finalitat i l'ambició de pujar.

Parlant d'ambició, quina té vostè? Aquesta és la seva tercera temporada com a segon de Carles Marco a Oviedo.

Estic encantat aquí. Em vaig treure el títol d'entrenador i m'han donat l'oportunitat. Han estat tres anys d'aprenentatge perquè com a jugador desconeixes la part de la tàctica i la gestió esportiva. En aquest temps, he sumat el punt de vista de l'entrenador. I la meva ambició és seguir aprenent i seguir creixent, i ja veurem fins on arribo. Si estic capacitat per ser primer entrenador, dependrà de tenir l'oportunitat. I ja veurem si sóc prou bo per ser-ho.

Ara entén més els tècnics que va tenir com a jugador?

Sempre vaig tenir bona relació amb els entrenadors, fins i tot amb els que em feien jugar poc. Entenia que la seva tasca era molt complicada. Però ara m'he adonat que era complicada del que m'imaginava. No només tàcticament, sinó pel fet de saber gestionar un grup. Ara m'adono de la importància que té la figura de l'entrenador. Sempre he sabut que era difícil satisfer deu o dotze jugadors. Però mentre hi hagi respecte, encara que hi puguin haver-hi dies de nervis o d'estar enfadat, tot és negociable.

Ens va comentar Carles Marco en una entrevista a principi de temporada que ara vostè feia més de 'poli bo', permetim la llicència, i ell de 'poli dolent'.

Tinc un caràcter molt fort. El Javi que coneixeu és el Javi de la pista. Sóc un paio molt temperamental, sempre ho he estat, i moriré sent així. És genètic, em ve de família! Però ara, com a entrenador, no vull fer aquelles coses que em molestaven com a jugador. Si el primer entrenador està enfadat, no pot ser que el segon tiri més llenya al foc. Intento fer de contrapunt: per exemple, si en Carles està enfadat, jo intento relaxar l'ambient. Recordo que a vegades el primer entrenador ens abroncava i s'hi afegia el segon. Ho tinc molt gravat. El meu caràcter és el mateix que quan era jugador, però ara intento ser útil. A vegades he de contar fins a mil. A més, haver estat pare m'ha donat paciència i calma. Tot i que algun cop em surt el nervi que tinc.

Té algun model a seguir o un entrenador de referència?

Sempre he dit que, per a mi, Jaume Ponsarnau és un referent. No pel tarannà, que som completament diferents. De fet, érem el contrapunt i per això ens enteníem tan bé. Quan el vaig entendre, em vaig adonar que es pot arribar al mateix punt de diferents maneres. Per la seva gestió, la confiança i el tracte, en Jaume és un geni. És un tècnic que, amb els anys, ha millorat. Ha estat ajudant de grans entrenadors. És un geni perquè ens feia creure que érem bons quan potser no ho érem tant, i ens feia valorar-nos a nosaltres mateixos. Per a ell era tant imporel jugador número 1 com el número 12. Tant important era qui jugava 35 minuts com qui en jugava 5. I ara m'adono, com a entrenador, que és molt complicat tenir contents tots els jugadors. Ell tenia aquesta virtut. Ara, intento fer una gestió com la que feia ella. Però tinc el meu caràcter i intento conduir el grup fidel amb la meva manera de ser, perquè mai no pots ser el que no ets.