Quiosc

Regió7

Jaume Villar, un surienc que ho pedala tot i comença a donar fruits

El surienc Jaume Villar Vinadé, de 18 anys, obté un títol i un subcampionat català en el seu primer any als velòdroms El jove ciclista de l’equip Tot Net Terrassa combina al llarg de la temporada les modalitats de ciclocròs, carretera i pista

Jaume Villar, ensenya la bicicleta de pista, una Dolan sense canvi de marxes ni frens Jordi Biel

El Jaume Villar Vinadé (Súria, 2004) es va comprar una bicicleta amb els diners de la comunió i mitja dotzena d’anys després en té quatre al garatge i la Dolan sense canvi ni frens que li ha deixat la Federació Catalana de Ciclisme per donar voltes als velòdroms, on recentment ha conquerit un or i una plata en els campionats de Catalunya. El polifacètic ciclista bagenc, pendent que la selectivitat certifiqui que podrà estudiar INEF, ja prepara la temporada de ciclocròs després d’haver dedicat bona part de la primavera i l’estiu a la carretera. «Mentre ho pugui anar combinant, faré les tres disciplines», assegura.

Villar ensenya la bicicleta de pista, una Dolan sense canvi de marxes ni frens | JORDI BIEL

El ciclista surienc ha estrenat el seu palmarès a la pista amb l’or en la prova de madison en el Campionat de Catalunya absolut fent parella amb Siro Pallarès, i amb la plata d’òmnium de la categoria júnior. Dues disciplines per a les quals la seva constitució física hi va com l’anell al dit. «Sóc un fondista», assegura Villar, que competeix amb el maillot del conjunt Tot Net Terrassa.

«Feia temps que pensava que el ciclisme en pista m’aniria bé perquè soc alt i robust», apunta el surienc: «i un dia li vaig demanar al seleccionador català, el Carles Torrent, d’anar al velòdrom i provar-ho». Villar no anava desencaminat i de seguida va començar a entrenar els dijous al recinte olímpic de la Vall d’Hebron. El pressentiment del seu mentor, bronze en persecució per equips als Jocs d’Atenes 2004, tampoc era errat.

El ciclista de la Catalunya central, però, recorda el primer cop que va veure el peralt d’un velòdrom: «jo aquí no hi pujo», admet, mig rient, que va pensar aleshores. «Era com si no controlés la bicicleta, hi ha moltes forces que actuen quan ets allà dalt», rememora, però «gràcies al ciclocròs, soc bastant tècnic i em vaig poder adaptar bé. Quan vas molt ràpid, el peralt ja no impressiona tant».

El ciclisme en pista té bàsicament dos tipus de proves: les de velocitat i les de fons. I en aquestes segones veu el bagenc un vast territori per explorar. Al velòdrom d’Horta que porta el nom del llegendari Miquel Poblet, l’escenari dels Jocs del 92, Villar i Pallarès es van imposar en la disciplina de madison: mentre un dels membres del duet està aturat, l’altra dona voltes a la pista i cada cert número de girs es produeix un esprint que dona punts, el mateix que passa amb les voltes guanyades. Qui té més punts, guanya. I els relleus es fan prenent el braç del company en un gest que, alhora, serveix per agafar impuls.

L’altra èxit del surienc va arribar en la modalitat d’òmnium a la pista de Mataró. Al llarg d’una sola jornada, cada ciclista realitza quatre proves: puntuació (esprints bonificats), tempo (punts a cada volta), scratx (cursa llarga) i eliminació (l’últim classificat de cada pas intermedi és eliminat). En el campionat català, Villar només va ser superat per Ferran Serra (Europa-Tadescan).

Sis pistes a tot Catalunya

El de la Vall d’Hebron és el velòdrom més conegut, però al país n’hi ha cinc més: Mataró, Tortosa, Lleida, Tarragona i Montroig del Camp. Dedicar-se al ciclisme en pista obliga Villar a desplaçar-se i toca menys fusta del que voldria, però els entrenaments de carretera li serveixen per agafar la força que necessita a l’òval. «Sóc un rodador», explica el surienc, que l’any vinent farà el salt a sub-23.

«Durant la temporada de carretera, fem proves d’un dia i curses per etapes», explica: «el nostre rol dins l’equip depèn de com va evolucionant la cursa, si el perfil pica cap amunt, jo no hi tinc res a fer, però si és més suau, tenim més llibertat per maniobrar». El surienc ha escurçat la campanya d’asfalt per començar a preparar la de ciclocròs, que arribarà juntament amb la tardor i tindrà l’estatal de Vic com a punt àlgid.

«Quan acabo la carretera, estic en un pic de forma alt que és impossible mantenir fins a l’octubre, per això baixo la intensitat per treballar la força i l’explosivitat», indica: «ara estic en el punt baix de forma i creant el punt alt que tindré més endavant». Villar intentarà resquitar-se a la capital osonenca del mal sabor de boca de l’estatal cadet que va córrer poc abans de l’esclat de la pandèmia. «Anava dels deu primers, però vaig punxar la roda dues vegades i vaig acabar el vint-i-tants», recorda, matisant però que estar en el combinat català el va fer entrar en un programa d’alt rendiment per a esportistes en edat escolar.

En una família de passió ciclista, on el pare Ricardo és, fins i tot, el delegat provincial de la Federació Catalana, i tant la mare Sílvia com el germà Albert també pedalen, el Jaume vol continuar escrivint una història que no sap el conduirà. Però vol tenir tots els fronts oberts.

Compartir l'article

stats