Passaven vint minuts de les 11 de la nit quan Els Catarres pujaven a l'escenari del carrer Sallent del polígon dels Dolors. Abans, abraçada entre bambolines. Eren un dels plats forts de la festa major i no van decebre al llarg d'una hora i 20 minuts de concert. La fredor de l'espai es va compensar amb el caliu del públic, que hi havia arribat esglaonadament. Gent molt jove i famílies senceres, algunes amb cotxets. I abans de començar, unes indicacions d'evacuació per garantir la seguretat de tothom.

L'energia que transmeten Els Catarres en els directes es va evidenciar des de la primera cançó, Martina, inclosa en el seu últim disc, Tots els meus principis, publicat enguany. El ritme va continuar amb Una cançó, amb pluja de serpentines inclosa. La festa tot just començava. Les cares d'emoció del públic feien preveure que seria una nit màgica, «una nit per recordar», com va dir el mateix cantant Èric Vergés abans de presentar Nit d'agost, del treball anterior.

El grup estava gratament sorprès amb la bona acollida: «Devia fer cinc o sis anys que no veníem a Manresa». Tot i que bona part del públic era de comarques, com va quedar palès quan Vergés va fer un sondeig i va fer aixecar la mà als que eren manresans i als que venien de fora. Sigui com sigui, l'èxit de convocatòria va ser esclatant: 8.500 persones, segons fonts de la Policia Local. El públic cantava les cançons, des dels més petits fins als més grans. Molts nens a les espatlles dels pares i alguns d'asseguts a les tanques laterals per seguir el que passava a l'escenari.

«En nits com aquestes ens podem sentir Invencibles». El setge, dedicada als presos polítics, va desencadenar crits d'independència entre el públic, on es va poder veure onejar algunes estelades. Els Catarres no es van deixar cap cançó emblemàtica dels seus quatre discos al tinter, des de les més recents, com Fins que arribi l'alba i Perfectes, fins a d'altres d'anteriors com Vull estar amb tu. Però la que sempre els acompanyarà, la que els va donar a conèixer fa set anys, és Jenifer, «la cançó d'amor més maca que hauríem pogut escriure mai».

La imatge que tenien els músics des de l'escenari era espectacular, especialment quan va arribar l'hora d'acomiadar-se i van demanar que tothom encengués les llanternes del mòbil per acompanyar-los a La porta del cel. Fins i tot darrere de l'escenari, més enllà de la tanca de seguretat, hi havia públic. I abans de baixar de l'escenari, foto per al record, una imatge que molts guardaran a la retina prova que Manresa necessitava recuperar el gran concert de festa major.