Quiosc

Regió7

Les similituds entre la Séquia i el Canal d’Urgell

Un llibre relata que la infraestructura de ponent va tenir com a inspiració primigènia l’obra de Guillem Catà a Manresa

Francesc Canosa a Manresa, on va cloure el cicle Temps d’aigua | OSCAR BAYONA

El Miracle de la Llum de Manresa, el que, diu la llegenda, va permetre que es pogués construir la Séquia i que, gràcies a això, l’aigua arribés a la ciutat, no és l’únic miracle relacionat amb l’aigua a Catalunya. El periodista, escriptor i guionista Francesc Canosa Ferran en reivindica un altre al llibre Aigua a les venes. Crònica d’un miracle català universal. Es refereix al Canal d’Urgell, una infraestructura que rega terres de les comarques de l’Urgell, la Noguera, el Segrià i les Garrigues, a ponent, amb una teranyina de venetes d’aigua.

Canosa ho va explicar en la cloenda del cicle Temps d’aigua, la sisena edició d’una aposta de la UPC, la Biblioteca del Campus Universitari de Manresa, el Parc de la Sèquia, l’Ateneu les Bases, el Museu de la Tècnica i el Museu Valentí Masachs , per transferir ciència i tecnologia a la ciutadania mitjançant una vintena d’activitats, inclosos tallers, exposicions, gimcanes i xerrades, entre altres.

El Canal d’Urgell va del nucli del Tossal –on hi ha la presa d’inici– a Montoliu de Lleida. Són 144 quilòmetres de canal principal, 76 de canal auxiliar, 102 més de séquies i 3.000 de secles de distribució i desguassos. No és estrany que Canosa en presumeixi. Oimés, tenint en compte que el seu quadravi, Francisco Canosa Albardané, va ser una de les milers de persones que van participar i morir –no va ser el seu cas, per sort– en la construcció de la infraestructura, que va trigar 500 anys a quedar acabada, bastants més que la Séquia de Manresa i amb uns quants segles entremig d’una i altra. Malgrat la distància temporal –la Sèquia s’acaba el 1383 i el Canal d’Urgell el 1865–, tenen quelcom més en comú que el miracle.

Jaume I d’Urgell crida Catà

Guillem Catà, l’enginyer de la Séquia, aquest prodigi de 26 quilòmetres amb un desnivell de només 10 metres, 34 ponts de pedra i 70 pontarrons, va viatjar a cavall l’any 1336 de Manresa a Balaguer cridat per Jaume I d’Urgell, assabentat del projecte que estava fent al Bages, que va esdevenir l’obra d’enginyeria més important de la baixa edat mitjana a Catalunya.

El comte d’Urgell volia un canal com el de Manresa, però la iniciativa no va fructificar, no se sap ben bé per quin motiu. Per la mort misteriosa de Jaume I a la boda del seu germà?, es demana l’autor. Per geopolítica? Perquè Catà no disposa dels mitjans per fer-lo? Perquè considera Montclar impenetrable? Perquè no es veu capaç?

Per esdevenir una realitat van ser necessaris quinze projectes més. El setzè, el definitiu, aconsegueix l’autorització reial el 28 de novembre del 1852. Darrere la promoció de l’obra hi ha la família Girona, una de les més riques de Catalunya, d’Espanya i d’Europa. Són de Tàrrega. La nissaga dels Girona no només va fer possible el Canal d’Urgell, també la línia fèrria Barcelona-Saragossa, el Gran Teatre del Liceu de Barcelona, on tenien tres llotges; el primer banc modern de l’Estat, la seu central de la Universitat de Barcelona...

A partir del moment que comença a girar, per fi, l’engranatge per fer possible la infraestructura, «cada matí, milers de pagesos de la gran plana d’Urgell, que abans s’aixecaven per enfonsar les mans a la terra només per guanyar menjar, ara s’aixequen per guanyar monedes posant pedres damunt la terra al llarg dels 144 quilòmetres del canal».

Si la Séquia permet assedegar la capital del Bages i regar els camps d’horta que l’envolten després de travessar aiguamolls, boscos de ribera, alzinars i rouredes, el Canal d’Urgell, diu Canosa, «va ser la conquesta de l’oest de Catalunya. Una febre d’or que convertiria la gran planuria de ponent en una Califòrnia catalana». Dit d’una altra manera: «Es va passar del marró misèria al verd esperança». A les terres regades també s’hi refereix com al «graner, el rebost del ventre de Catalunya». I d’Europa, destaca.

El túnel de Montclar

I si la Séquia transporta l’aigua al llarg de 26 quilòmetres amb un pendent de només 10 metres durant tot el recorregut, el Canal d’Urgell té un túnel, el de Montclar, que es pot definir com un miracle dins del miracle. Una construcció de gairebé 5 quilòmetres tan plana que des d’una punta es veu un punt de llum a la punta de l’altra banda. «És una obra que fa plorar el món. L’emoció científica», assegura l’escriptor. Durant un segle va ser el túnel més llarg d’Europa. També va ser molt mortífer. «Diuen que hi ha ferits, nafrats, mutilats, malalts de mil malalties rares, noves, morts per ofec, per la barrina, perquè cauen dels pous, perquè se suïciden... Perquè no poden més». Presoners.

A canvi, l’aigua donarà vida a 70.000 hectàrees de terra. Ara s’entén el títol, oi?

Compartir l'article

stats