Sempre queden persones que, tot i ser al davant d’una petita iniciativa empresarial, prefereixen el romanticisme de mantenir viu allò petit, allò que han creat. És el cas de Josep Ramon Arias Orgaz, que, des de fa 35 anys, és al capdavant d’un gimnàs al centre de Manresa, amb una clientela cada vegada més feminitzada, on preval el tracte personal per sobre de qualsevol de la tecnologia i grans estratègies de màrqueting. El seu gimnàs, que rep el nom de Delfos, sempre ha treballat a fons el món dels pesos, primer més encarat al culturisme i, més endavant, aplicant diferents disciplines vinculades al fitness. Arias és dels que constaten, en el dia a dia, que l’esport, en general, i el gimnàs, en particular, són de les millors fórmules perquè les persones se sentin bé. Entrenadors, com ell, esdevenen un suport que, molt sovint, va més enllà de la preparació física.
Hi ha algun secret per apujar la persiana cada dia, al cap de 35 anys i tanta competència?
Quan vaig obrir, en tot Manresa només érem quatre gimnasos. Al cap de pocs anys, a prop nostre va obrir un macrogimnàs d’elit i vaig pensar que ens enfonsaria. Va ser una bona manera de constatar que la gent valorava el tu a tu. Això ha permès que mai no ens hagi faltat la feina, malgrat que Manresa deu ser de les ciutats d’Europa amb una proporció més alta de gimnasos. Sempre que se n’obre un de nou, vulguis o no estàs alerta, però sempre ens funciona estimar i canviar la vida de la gent.
Els egipcis, els grecs i altres cultures han pres atenció en vetllar pel cos. Vosaltres, que també heu fet culturisme, quines tendències detecteu actualment?
El culturisme, al seu dia, se centrava en el culte a la musculatura. Amb el pas dels anys hi ha hagut canvis notables. Sí que treballem les peses, perquè són la base de molta de l’activitat física de molts esports, com a mesures de prevenir o recuperar lesions, però acabem oferint altres exercicis i serveis per aconseguir que les persones se sentin bé i ens ofereixin un somriure. Jo, en el dia a dia, percebo que una part de la feina és de psicòleg. Hi ha gent que ve aquí perquè es vol engreixar; d’altres, es volen aprimar o tenen una baixa autoestima.
Vaja, que és un entrenador personal que acaba fent una mica de tot.
Hi ha persones que les has d’ajudar a donar unes pautes nutricionals perquè no tothom menja el que és més recomanable. Els que han viscut un procés depressiu o d’addiccions necessiten que els escoltis i que els facis costat. Han de veure que, a partir de l’esport, progressen, i molts deixen enrere els seus problemes. Els que fan el pas per millorar el seu estil de vida, han de trobar qui els faci costat i els ajudi.
Hi ha moltes disciplines lligades a l’activitat física amb pesos. Molts ja ens hi hem perdut.
Sí, hi ha hagut una evolució notable en les activitats físiques on els pesos hi tenen molt a dir. Un metge de medicina de l’esport, que em va ajudar en el procés de formació, remarcava la importància dels pesos per superar alguns dels problemes de les cervicals, de l’esquena, de genolls. En aquell moment hi havia metges que es limitaven a receptar natació.
Per què venia la gent a finals dels 80 i per què ve ara?
El canvi més substancial és que, al principi, se’ns considerava un gimnàs d’homes i, ara per contra, hi ha més dones. Tothom sap que fer esport és salut i les persones busquen la millor forma de cuidar-se, de sentir-se millor, de reforçar el cos, de millorar la circulació sanguínia, d’aconseguir el pes ideal, de tonificació.
Vostè està parlant molt de salut.
Jo sempre dic que l’esport és bo, però ha de ser amb mesura. Els que estan a l’elit solen tenir problemes perquè forcen el cos més del compte. S’ha de buscar un terme mitjà. En el cas de les dones, l’activitat esportiva també és un suport en períodes de canvis hormonals.
Als Estats Units i a Irlanda han publicat estudis on es demostra que l’exercici físic amb pesos és més efectiu en cas de persones afectades per depressió.
Jo ho constato en la feina del dia a dia. Veus que s’incrementa l’autoestima i el benestar. Gràcies a l’exercici hi ha una millora física i psíquica. Es nota que al gimnàs es generen moltes endorfines perquè hi ha canvis que són espectaculars.
Ens ho explica amb molta convicció, amb passió.
Fa anys, en acabar l’etapa escolar, vaig treballar en el sector de l’hostaleria, a la cuina. Allà em pressionaven molt. Em vaig enfonsar, no era el meu món i vaig acabar amb una depressió. Gràcies a uns amics del Club Natació Manresa, el Martín Flores i el Josep Maria Valiente, vaig introduir-me a fons en el món de l’esport. L’esport m’ha canviat la vida, m’ha donat molta força i he pogut ajudar molta gent. Molta gent parla de depressió, però si no s’ha passat, no saps realment què és.
Hi ha suplements alimentaris que es recomanen des d’alguns gimnasos que generen controvèrsia.
Jo he anat estudiant aspectes nutricionals i he fet canvis alimentaris per millorar la salut. El govern hauria de fer campanyes perquè socialment hi hagués més bons hàbits. Segons el nivell de l’esportista i la disciplina que practiqui, pot fer falta una aportació complementària que ajudi a millorar el rendiment. També hi ha qui necessita equilibrar el pes i li pot convenir un suplement.
Vostè és conegut per la seva activitat con a jutge de determinats esports relacionats amb la musculació i el fitness. Quins són?
Exerceixo a la IFBB (Internacional Federation Bobybuilding), que és el fisioculturisme fitness. També a l’Arnold Classic, que és una variant. A banda, col·laboro amb la Federació en l’organització de campionats i esdeveniments, un dels quals, de rellevància internacional, se celebra cada any a Santa Susanna, a Tarragona. Vull comentar que en aquests esports hi ha hagut canvis per adaptar-se als nous temps. Per exemple, hi havia una categoria de musculació que incloïa les cames que s’ha eliminat. Treballar les cames comportava un sacrifici que la majoria de gent no vol assumir. En les competicions, s’han repensat les proves de culturisme femení d’acord amb les noves tendències.
L’halterofília és un esport olímpic on tot se centra en l’aixecament de pesos. La treballen aquesta disciplina?
Em vaig treure el títol d’entrenador nacional perquè volia conèixer millor aquest esport, però no m’hi he dedicat, ni ho hem ofert al gimnàs.
Treballar molt el cos comporta un cert component narcisista?
No parlaria de narcisisme, però sí que hi ha persones que se senten molt millor amb el seu cos. Ens han arribat persones amb molts quilos a sobre, més de 120, estatura baixa i molts complexos, que milloren molt l’autoestima en el moment que es perceben més enèrgics. És evident que els puja l’autoestima i que hi ha persones que passen d’estar apagades a alegres. Va ser el meu cas, que era tímid i vergonyós. De la colla on anava era el callat i, més d’una vegada, alguna noia havia dit si era mut. L’esport em va fer sentir com un rei.
La pandèmia ha estat dura per a tothom. Com l’heu superada?
Hem estat temps tancats, però quan hem pogut tornar a obrir portes, la gent no ens ha fallat. Fins i tot podria dir que s’ha abocat al gimnàs perquè els feia falta. A més a més, persones que no havien fet mai esport s’hi han enganxat. Estic molt content i, fins i tot, en molts moments penso que hauria de pagar per fer aquesta feina. És tot un luxe.
Es veu venir que, en el seu cas, difícilment hi haurà jubilació.
La meva vida és això, ser al gimnàs, oferir un tracte personalitzat, de tu a tu. M’agraden les relacions humanes i hem convertit el gimnàs en una mena de club social on hi ha caps de setmana que fem sortides de tot tipus per combinar esport, lleure i contacte amb la natura. Acabem compartint amistat i bons moments, encara que siguem a molts quilòmetres del gimnàs. No em veig participant a les excursions que fa l’Imserso, tot i que em consten que estan prou bé.
ELS 4 CANTONS
Tothom té el que es mereix?
No.
Millor qualitat i pitjor defecte.
Optimista/abraçafaroles.
Quina part del seu cos li agrada menys?
La meva forma de caminar.
Quant és un bon sou?
Quan el tingui t’ho diré.
Quin llibre li hauria agradat escriure?
Algun d’autoajuda i motivació.
Una obra d’art.
El cos humà.
En què és expert?
En intentar arrencar un somriure.
Què s’hauria d’inventar?
El somriure permanent.
Déu existeix?
No hi crec.
Quin personatge històric o de ficció convidaria a sopar?
Cleopatra.
Un mite eròtic.
La dona, genèricament.
Acabi la frase. La vida és...
Espectacular. Cal aprendre-la a viure.
La gent, de natural, és bona, dolenta o regular?
En general, bona.
Tres ingredients d’un paradís.
Salut, amor i un gimnàs.
Un lema per a la seva vida.
No perdem mai el somriure.