Ara que els incendis ens han tocat de prop i que molta gent està preocupada, convé fer alguns aclariments a les informacions simplistes i esbiaixades, sovint contradictòries, que solen sortir en molts mitjans. No és per mala fe, sinó perquè, tot i tenir dues terceres parts de bosc, a Catalunya la majoria de gent té poca cultura forestal, cosa normal si, com es veu en la fotografia aèria de 1945 o 1956 (us animo a consultar-ho a l’Institut Cartogràfic, www.icc.cat/vissir3), a bona part de Catalunya i especialment en llocs com el Pla de Bages, no hi havia gairebé cap bosc, després d’uns segles de creixement de població, intensificació agrària i sobretot de la gran expansió de la vinya del s. XIX. Confio que, amb aquestes paraules, el debat que hem de tenir com a país, sobre com prevenir els grans incendis forestals, sigui més ric i més fructífer.
«Hi ha massa bosc»: concretem, hi ha massa bosc jove, molt homogeni, constituït gairebé només dels pins nascuts a partir de l’abandó dels conreus i pastures a mitjan segle XX amb l’arribada dels tractors i l’agricultura industrial. Boscos que podríem qualificar d’adolescents, amb molta energia i moltes ganes de cremar-ho tot. En canvi, falta bosc madur, amb arbres grans i vells, amb arbres morts, amb clarianes, amb molta més diversitat d’espècies, amb molts més roures, alzines, aurons, en el nostre cas (arbres que els costa molt més encendre’s i que, si ho fan, rebroten), així com diversitat d’arbustos, herbes, bolets i animals, que ens ofereixen un gran reguitzell de beneficis, dels anomenats serveis ecosistèmics. I que quedi clar que els pins no són dolents: en un context sense incendis provocats, els pins de mica en mica faciliten que sota seu hi germinin glans de roures i alzines que requereixen certa ombra, i amb el pas de les dècades, aquests últims van creixent i substituiran els pins, que no poden créixer sota la seva ombra espessa.
«És un drama ecològic que s’hagi cremat aquest bosc...» Depèn. Si era un bosc de pins joves i espessos, no tenia gaire valor, i aporta molta més biodiversitat un matollar o un prat nascut després de l’incendi. Hi ha molts insectes i ocells a qui no els agrada el bosc i sí els prats i matollars, i justament són els que estan desapareixent més a marxes forçades. I, de fet, els incendis petits i mitjans a dia d’avui (en boscos no gestionats ni pasturats) són de les millors barreres als grans incendis, ja que eliminen combustible per a l’incendi següent.
«Això és perquè l’administració no ajuda els pagesos...». No només. Hi ha dificultats burocràtiques evidents que cal resoldre, però també moltes més ajudes que en altres sectors econòmics, tot i que solen afavorir els grans terratinents i no la productivitat. I, a la vegada, molta ciutadania compra productes vinguts de molt lluny, oferts per grans empreses insensibles a les necessitats del país, en lloc de consumir productes km 0. Avui, a més de la comercialització, el gran repte per a la pagesia és la manca de relleu generacional, per falta de vocacions, un problema que no té solucions màgiques, i que vol una aposta molt més ferma i global perquè viure a pagès i de pagès sigui atractiu per a les noves generacions. I també cal dir-ho clar: avui en dia no es pot conrear bona part de Catalunya, per ser zones amb molt pendent, dificultat per accedir-hi i treballar-hi, etc.
«Sort en tenim, de tots els pagesos!» De tots, tots? De la mateixa manera? També de les macrogranges que importen pinso d’Amèrica i Ucraïna per engreixar pollastres, contribuint amb el transport a augmentar el canvi climàtic? No tota la pagesia fa la mateixa tasca. Cal valorar sobretot aquells que treballen la terra, que produeixen allò que els seus veïns i el seu bestiar necessiten, i molt especialment els pastors que practiquen la ramaderia extensiva, que molt probablement és l’única activitat econòmica possible en zones amb forts pendents i baixes productivitats, i Catalunya n’és plena!
«Això és perquè no es valora econòmicament la feina de la pagesia» Això sol ser així, també perquè molts pagesos han tendit a buscar un únic gran client, una gran distribuïdora, que els assegura col·locar tota la producció (fins que els abandonen o els arruïnen pagant-los uns preus insultants). La venda en circuit curt i, sobretot, la venda directa garanteixen un retorn econòmic digne, com han començat a fer la majoria de pagesos de l’horta manresana, que reben un preu just i digne per allò que produeixen (a canvi de dedicar moltes hores a la comercialització). Consumidors, posem-nos les piles!
«Cal invertir molt més a desbrossar boscos bruts»: Primer, és brut un bosc ple de deixalles humanes; unes branques mortes, herbes o arbustos no són brutícia. Tendim a comparar els boscos amb jardins, i no ho són, i també solem ser molt arbrecèntrics, només valorem els arbres i menystenim les altres espècies vegetals. I segon, no hi ha diners al país per desbrossar el 66% de terreny forestal. Això sí, cal prioritzar, centrar esforços en llocs propers a carreteres i nuclis urbans, que és on comencen la majoria d’incendis.
«És culpa dels ecologistes!» Certa visió simplista i urbanita que entén la natura com quelcom estàtic i criminalitza tallar qualsevol arbre no fa cap bé. Però els ecologistes amb coneixements saben que la natura és dinàmica, i que la biodiversitat vol ambients diversos, boscos joves, madurs i vells, camps, prats i matollars. I, per tant, cal tallar molts arbres!
«Això abans no passava perquè sempre hi havia hagut pagesos...». Abans? Sempre? De tant en tant val la pena recordar que el planeta i els ecosistemes se’n sortien solets abans de l’arribada dels humans. Fins al s.XVII hi havia molt bosc a Catalunya, i molts menys incendis. Què és el que ha canviat? D’una banda, el canvi climàtic, amb onades de calor i sequeres recurrents que estressen els boscos. I que ara tenim dos grans paisatges homogenis, amb monocultius a les zones planes i boscos impenetrables on no arriben els tractors, mentre que abans hi havia un divers mosaic agroforestal amb moltes petites explotacions.
«Caldrà replantar molts arbres»! No!!!! Sisplau! Mantenim-hi una zona pasturada! Molt millor! Més biodiversitat i millor prevenció d’incendis.
«No han cuidat el perímetre de la urbanització!»: Les pinyes i guspires salten centenars de metres i cap franja estreta aturarà un foc violent. Sap greu pels seus habitants, però aquestes urbanitzacions construïdes al mig del bosc són un gran perill. No hauríem de repetir l’error i hauríem d’atrevir-nos a eliminar-les progressivament, com es va fer al Club Méditerranée del Cap de Creus.
I el gran tabú del que ningú parla: Els humans del sud-oest d’Europa ens hem carregat tots els grans herbívors salvatges que pasturaven els boscos, capaços de tombar arbres joves, que mantenien grans clarianes sense arbres de forma «natural i gratuïta, 365 dies l’any, sense subvencions» O reintroduïm bisons (presents encara a l’est d’Europa i en expansió al centre d’Europa), o optem per les races més salvatges (que saben sobreviure sense ajuda humana) de cavalls, vaques i ases. El millor, optar per les dues coses.
En resum, Catalunya té molt bosc, uns quants boscos d’un alt valor ambiental que cal preservar, i una gran quantitat de bosc amb poc valor, una part del qual la podem destinar a la producció de biomassa, una altra la podem reconvertir en pastures, i una altra la podem ajudar a madurar per augmentar en biodiversitat i resiliència als incendis i el canvi climàtic. Tenim les eines per fer-ho. Cal planificar la Catalunya sencera (feina política), prendre decisions basades en arguments científics (tenim els GRAF i la Fundació Pau Costa, que són referents mundials), i buscar la implicació dels productors d’aliments (pagesos i ramaders) i de biomassa (amb eines tan potents com Boscat). Però tot això només serà possible si la ciutadania, com a consumidors o com a agents de canvi a través de l’associacionisme, ho sabem valorar i ens hi comprometem. O ens hi posem, o el foc ho farà per nosaltres.
