«Tenim clar que hem d’estar al costat dels pobres»

Malagarriga és un cognom molt associat a les comarques centrals.

Vaig néixer a l’Ametlla de Merola, una colònia tèxtil, on hi havia un gran floriment cultural, però el pare provenia d’El Vilar de Cardona. Jo porto molt al cor l’Ametlla, la vida social, religiosa. M’ha marcat molt.

De l’Ametlla de Merola a Manresa.

En tancar la fàbrica, una part de la gent va haver de marxar. La nostra família ens vam traslladar a Manresa. El meu pare volia que poguéssim obrir-nos més camp en una ciutat. Em vaig vincular molt a l’església del Carme, on hi havia uns mossens molt recordats, com Junyent, Codinach o Bardolet. Van ser uns anys molt macos i vaig fer moltes amistats que encara mantinc. Tot i que fa molts anys que soc fora, mantinc molts lligams amb aquesta terra. La terra és la terra.

Hi va haver algun fet especial que la portés a fer-se monja?

Sempre he tingut un sentiment religiós molt profund. La persona de Jesús sempre m’ha atret i l’exemple d’algunes germanes va ser determinant. Sempre deia: ‘vull ser com aquesta germana’. El meu desig el vaig mantenir durant la joventut fins a fer-lo realitat. A més a més, jo sempre havia volgut ser missionera.

Veia que al tercer món hi havia més necessitats que aquí.

Em cridava l’atenció poder anar amb la gent més pobra i la meva primera idea era anar a Ruanda, però no va poder ser. Soc una persona que m’ha agradat llegir i seguir l’obra de Pere Casaldàliga. Jo, abans de marxar , vaig ser a les escoles de Navarcles i Sant Vicenç. Em deien que m’havia d’esperar per anar a les missions perquè aquí feia falta. Una germana que era a Guatemala la van expulsar l’any 1978, acusada de fomentar una sublevació, al costat de camperols que demanaven unes terres. En aquelles dates, l’exèrcit va massacrar més de cent persones. Va quedar aquesta vacant i la vaig demanar. Jo havia arribat als 30 anys i era un bon moment. El setembre del 79 vaig anar cap a Guatemala.

L’any que hi va haver les primeres eleccions municipals democràtiques.

Vaig viure la transició i la primera i única vegada que he votat aquí va ser aquell any, a Sant Vicenç de Castellet.

A Guatemala, pel que ens explica, la situació era molt complicada.

Va ser molt difícil. Em van destinar al departament indígena d’El Quiché, on l’església hi estava fent una feina molt important: cooperatives, aigua potable, formació. El gener, poc després d’arribar, malgrat ser un espai inviolable, la policia i l’exèrcit va cremar l’ambaixada d’Espanya, en una reivindicació dels camperols d’El Quiché. Hi va morir tothom, excepte un diplomàtics. Un camperol va quedar molt mal ferit i, poc després, el van anar a matar a l’hospital. Als capellans i a les monges ens acusaven de ser comunistes. Nosaltres ajudàvem a obrir els ulls perquè Déu vol que els humans tinguem vida i en abundància. Si estaven malalts, morien per falta de recursos i l’educació anava a compte dels nostres dos internats que teníem per als indígenes, un dels quals encara és obert. Nosaltres tenim clar que hem d’estar al costat dels pobres.

Un període convuls i violent.

Sí, perquè després, al març, van matar a Monsenyor Romero a El Salvador, també per identificar-se amb els necessitats. I el juny, maten en una emboscada, el company missioner del Sagrat Cor, Josep Maria Gran, i posteriorment Faustino Villanueva, de la mateixa orde. El nostre bisbat denunciava les injustícies que feien a la gent. Posàvem anuncis a un diari important, El Gráfico perquè es conegués com tractaven a la gent indígena del departament. Els que estaven al poder, aliats amb l’oligarquia de Guatemala, els molestava la nostra feina. El que hi havia de Cardenal ens va assenyalar. Més endavant, l’Església ha estat molt unida, un fet que es manté actualment davant la situació terrible que es viu a Nicaragua.

A hores d’ara, perceben els fruits de tants anys de feina que heu fet als països de Centreamèrica?

Nosaltres ens hem centrat en la formació dels més desafavorits, a la zona indígena i a la capital. El nostre fundador, el Pare Coll, tenia una visió molt clara. Entra d’altres coses, deia que ‘si formes a la dona, formes a la societat’. És un goig veure que exalumnes que hem tingut, ara són professionals, la seva vida ha canviat totalment i n’hi ha que tenen responsabilitats públiques.

Queda clar, doncs, que de portes n’heu obert.

L’educació és bàsica per a un país. La nostra il·lusió ha estat i és treballar a les parròquies, a les escoles, formar a catequistes.

Però el nombre de vocacions va a la baixa.

Tenim la mateixa missió, amb menys gent. Hi ha alguna vocació, però poques.

A Amèrica Llatina s’han multiplicat el nombre d’esglésies...

La història explica que als anys seixanta, Rockefeller va veure que Amèrica Llatina estava molt unida i que el vincle era la religió. Per això va fomentar les sectes. N’hi ha moltes, una invasió de fonamentalistes que manipulen la fe. Malgrat això, la gent veu que els catòlics som oberts i que a les nostres escoles ajudem a tothom, sense fer diferències.

Els processos migratoris tan importants que es viuen de Centreamèrica cap a Estats Units és per necessitat o hi ha un efecte crida consumista?

Primer de tot, per falta d’oportunitats. En una vall de Guatemala hi tenim una escola que, a part de nens, formem adults. D’allà n’han sortit mestres que no tenen sortida laboral. Hi ha escoles públiques, però mal administrades. És un calvari veure com tanta gent marxa als Estats Units. A Mèxic, és difícil trobar algú que no hi tingui família.

Quan torna de vacances a Catalunya i veu les desigualtats que hi ha, què pensa?

Em crida molt l’atenció veure els canvis demogràfics fruit de les migracions. La societat ha de canviar, trobar que dins nostre portem una vida que no l’hem descobert i que ens farà més feliços. A vegades ens pensem que els béns de consum ens donaran la felicitat.

Com heu viscut les crisis dels darrers anys, la financera, la Covid, la guerra...?

Els que paguen més les crisis són els pobres.

Ara mateix hi ha una situació difícil per accedir als aliments bàsics. És molt lamentable.

El Sant Pare Francesc sembla un home implicat a favor dels pobres.

Per a mi, el Papa Francesc és un profeta. Ha entès l’evangeli, ha obert moltes portes i ens empenta a tots. És solidari amb tothom i m’agrada molt escoltar-lo. Ens fa memòria que hem de pensar més enllà de nosaltres mateixos

Sembla que es comença a abordar el paper de la dona a l’Església.

Ha posat el tema sobre la taula. És valent, però encara queda camí. No hem de perdre l’esperança.

A Centreamèrica, el paper de les dones a la societat és cabdal.

En aquests països, la dona és molt valenta. I si ens centrem en l’Església, qui treballa més som les dones.

Quin futur creu que tenen les organitzacions religioses?

Hi ha molta inquietud de la gent per viure l’espiritualitat i això s’ha s’aprofitar. Les persones necessitem un referent que, per a nosaltres és Jesús de Natzaret. Ell, primer de tot, escoltava l’Evangeli que ens ha d’ajudar a saber com hem de viure. Hem de descobrir que dins nostre hi tenim una gran riquesa espiritual. Per això, cal silenciar-nos, fomentar espais de silenci.