Arribaven al ple municipal de dijous passat dues proposicions ferroviàries. Una, signada per ERC i Junts, reclamava el traspàs complet de Rodalies a la Generalitat: trens, vies i estacions. L’altra, del PSC, demanava un pacte de ciutat contra l’amenaça que els FGC obliguin a fer un canvi de tren a Martorell per arribar a Barcelona. És una proposta continguda en uns plans tècnics que el Govern, oficialment, no ha assumit ni descartat.
Els trens de Rodalies servits per Renfe triguen entre 73 i 80 minuts a fer el trajecte entre Manresa i Barcelona Plaça Catalunya, que és l’estació més utilitzada. Els de la Generalitat triguen entre 81 i 86 minuts per anar de Manresa Baixador a Barcelona Plaça d’Espanya, on acaba la línia. Tots dos necessiten millorar per atendre les necessitats dels manresans que es desplacen a la capital.
El Govern català pensa que els ferrocarrils espanyols a Catalunya anirien millor si fossin catalans. Per això cada vegada que hi ha un desgavell, com el matí gloriós de tots els trens aturats per l’avaria d’uns ordinadors, o el clam ciutadà per la pèssima resposta a les obres de la Sagrera, ho aprofita per exigir el traspàs. I els partits de la coalició promouen que els ajuntaments aprovin peticions en aquest sentit.
I què passa amb la lentitud dels FGC? L’alcalde Marc Aloy dona la batalla per perduda, ja que a la tradicional entrevista de festa major amb aquest diari va dir que FGC «ha de ser un tren sobretot d’àmbit comarcal, i això vol dir que ha de guanyar freqüències. Renfe és el tren que ens ha de servir per anar ràpid a Barcelona».
Es pot millorar el servei de Renfe sense fer el reclamat traspàs de vies i combois? Ara mateix, la «regulació, la planificació, la gestió, la coordinació i la inspecció del servei, així com la potestat tarifària» són competència de la Generalitat segons acord de la Comissió Mixta de Transferències de 29 de desembre del 2009. Per tant, almenys en teoria, el Govern es podria asseure amb Renfe i dir-li d’estudiar plegats la manera de posar uns quants trens realment directes entre Manresa i Barcelona, sense cap parada fins a Plaça Catalunya. Ara els més ràpids en fan catorze, de parades, i els més lents, dinou.
Segurament, quan s’hi posessin, descobririen que a partir de Montcada una caravana de trens de diverses línies travessa la metròpoli a pas de tortuga, i sense fortes inversions no es desembussarà l’embús. O Adif es posa les piles, o li passa l’artefacte a la Generalitat perquè s’hi baralli ella. No és que per ser catalana hagi de ser més llesta, és que per ser catalana mirarà més per l’interès de Catalunya, o això suposen no només el sobiranisme sinó el principi federalista de la màxima proximitat.
La proposició del PSC sobre els FGC buscava evitar l’empitjorament d’un servei ja prou insatisfactori: 86 minuts fins Barcelona són massa minuts. El cas és que això del transbord a Martorell no és cap novetat, com segurament recorden força usuaris. Quan aquest diari va néixer, el desembre de 1978, la línia dels «Catalans» entre Manresa i Barcelona estava servida per un tren cada dues hores. Vuit circulacions diàries els dies laborables. Al cap de dues dècades s’havia doblat la freqüència, però els horaris lluïen una nota en una de cada dues circulacions: «canvi de tren a Martorell Enllaç». Per tal d’incrementar el servei es van mantenir els trens directes que sortien cada dues hores i n’hi van posar entremig uns altres que només arribaven a Martorell, on els viatgers havien de baixar per pujar tot seguit al «metro del Baix Llobregat». Aquest esquema va funcionar uns quants anys, fins que els trens amb transbord es van convertir en directes.
Per tant, els tècnics que han proposat reintroduir el transbord a Martorell no han inventat res. La diferència és que aquella mesura va representar un cert progrés, perquè es doblava la freqüència del servei, ni que fos amb crosses, mentre que ara suposaria un pas enrere, excepte si s’acompleix la visió de l’expresident de la companyia i actual secretari general de Vicepresidència i Territori, Ricard Font, per al qual el transbord serviria per anar més de pressa.
Ell en sap un niu, de trens, però tinc una certa curiositat per veure com es quadra el cercle i s’escurça la durada del viatge quan es canvia de tren a mig camí i el nou fa parada a totes les estacions.
Dues proposicions, doncs, al ple municipal, sobre viatjar en tren entre Manresa i Barcelona. Una planteja exigències a l’Estat, i la defensen els independentistes. L’altra planteja exigències a la Generalitat, i la defensen els socialistes. Algú hi veu alguna ombra d’acoloriment polític? No, i ara, tot és en defensa dels interessos materials i morals de la Molt Noble, Molt Lleial i Benèfica Ciutat de Manresa.
Dues proposicions i una pregunta: quina tenia més probabilitats de ser acollida pels destinataris amb indiferència i silenci? Resposta: justament la que es va aprovar.
¿S’alçarà alguna cella a la Moncloa quan arribi la notícia que l’Ajuntament de Manresa exigeix el traspàs integral de Rodalies? ¿Tremolaran els fonaments del ministeri de Foment i la seva ministra catalana s’afanyarà a dir que sí? És força més probable que la reclamació sigui arxivada per un cap de negociat tot dient: «si li estem fent oïdes sordes a l’Aragonès, i ens ha d’aprovar els pressupostos de l’Estat, ja pots comptar el cas que li farem a aquest alcalde tant simpàtic».
Quines possibilitats hi havia que el Govern de la Generalitat, i en particular el conseller de Territori i la presidenta dels FGC, s’assabentessin de l’acord de l’Ajuntament de Manresa i algú digués: «ens els hem d’escoltar, que són dels nostres»? Home, Manresa té més pes a Barcelona que a Madrid, malgrat la poca traça a l’hora de fer lobby. Vist el que va comentar l’alcalde a l’entrevista abans esmentada, sembla que ja els ho havia dit, i el deurien convèncer que qualsevol cosa que passés seria a fi de bé. Potser per això ERC i Junts van votar plegats en contra de la proposició.
I és que aquests de l’oposició són uns alarmistes.
En el debat conjunt de les dues proposicions, la d’ERC-Junts la va defensar Toni Massegú amb una intervenció ajustada al seu paper de delegat regional del departament de Territori, del qual depenen els Ferrocarrils de la Generalitat. En conseqüència, va fer una encesa defensa dels plans de la companyia i una total desqualificació de la crítica socialista. Pel PSC, Anjo Valentí va insistir en el documentat fonament dels seus temors. Naturalment, Massegú va fer una dràstica crítica del ministeri i d’Adif/Renfe i Valentí va defensar el ministeri i les inversions en marxa del Pla de Rodalies: rés de nou.
Per acabar-ho d’adornar, Valentí i Aloy van tenir una enganxada per l’ordenació del debat i els temps d’intervenció, i la cosa es va posar agra. No calia.
