A principis del juliol embarquem al petit poble canadenc de Mulgrave al trencaglaç Polar Prince, de 80 metres d’eslora. Tenim al davant gairebé vuit setmanes d’expedició a l’Àrtic canadenc, fins a finals del mes d’agost. Com totes les expedicions del projecte Pristine Seas de National Geographic, amb la nostra feina busquem inspirar per augmentar la protecció marina al país i a la regió que visitem, i amb això beneficiar les poblacions locals, a través dels millors resultats per a la pesca artesanal i per al turisme, fonamentalment. I al mateix temps transmetre la necessitat de preservar el patrimoni natural marí amenaçat a tot el planeta.
En aquesta ocasió l’objectiu és la creació de set grans àrees marines protegides des de la costa de la península del Labrador fins l’enorme badia de Hudson, una superfície dins de la qual cabria la península Ibèrica.
Hem passat les dues primeres setmanes bussejant per recollir múltiples dades científiques i milers d’imatges a l’espectacular Parc Nacional de Torngat, un paratge molt remot de 7.500 quilòmetres quadrats. Aquest parc és l’extrem nord-est de la península del Labrador, que té més del doble de superfície que la península Ibèrica i, no obstant això, una població de tan sols 150.000 persones. S’imaginen la població d’Eivissa vivint disseminada per tota la península Ibèrica? Literalment estaria gairebé deserta. Així està Torngat i la península del Labrador.
L’única manera d’arribar aquí és per mar o bé volant en helicòpter. I quan ho fas, tens el privilegi de respirar i admirar la naturalesa en estat pur. És d’aquests pocs llocs que queden al planeta on no s’observa la petjada de l’home.
El Parc Nacional de Torngat. Bussejant envoltats d'ossos
Hem passat pràcticament tot el temps dins del fiord de Nachvak, a resguard de l’oceà i amb bones condicions per bussejar. Això sí, amb l’aigua a zero graus, la qual cosa ens obliga a vestir-nos amb equip molt pesat per aguantar les baixes temperatures.
Aquestes condicions extremes ja les esperàvem. El que no ens imaginàvem és que els ossos condicionarien les nostres operacions de busseig. N’hi ha tants que més d’un dia ens han obligat a canviar les zones de busseig.
Un matí em vaig dedicar a comptar-los i a dos quarts d’una del migdia ja havíem albirat 25 ossos polars. Per aquest motiu la rutina de cada matí mana que surtin els bear guards (guarda d’ossos, certificats pel Govern canadenc), que recorren els voltants de la costa on estem fondejats per localitzar-los. A l’hora de bussejar sempre ve un guarda d’ossos armat a la zodiac amb nosaltres, i abans de saltar a l’aigua tornem a revisar la costa més immediata. No tenen cap dubte que si un os ens veu, saltarà a l’aigua i vindrà darrere nostre. Ja que són excel·lents nedadors i bons bussejadors capaços de fer preses sota l’aigua. I per descomptat està fora dels plans de l’expedició disparar un sol tret, ni ferir un d’aquests animals.
Sota la superfície ens sorprèn la vida submarina per la seva riquesa, diversitat i colorit, tenint en compte que aquesta zona fins fa 15.000 anys estava coberta per gel perpetu. El que implica una gairebé absència de llum i per això molt poques oportunitats per a la vida. Gran part d’aquesta riquesa és deguda a aquestes aigües carregades de nutrients. Amb sorpresa i incredulitat veiem inuits, que ens acompanyen a pescar amb facilitat, en minuts i sense esquer, moltes i grans truites àrtiques de fins a sis quilos de pes que neden a la riba.
Per què hem de protegir l'oceà?
Durant segles els oceans han estat molt importants per a l’ésser humà, sobretot com a font d’aliment. Hem arribat a l’època actual extraient recursos de mars i oceans sense preocupar-nos pel futur i ara ens adonem que el medi marí està sobreexplotat i contaminat. Estem transformant la seva composició química afegint-hi ingents quantitats de CO₂ i l’estem sobreescalfant.
Tot això és una actuació gens intel·ligent, ja que si hi ha vida en aquest planeta és perquè tenim aigua i per això hem de preservar la integritat dels oceans del món. Necessitem que estiguin sans, ja que regulen el clima i ens aporten l’oxigen perquè puguem viure, en definitiva, la nostra vida i la de generacions futures en depèn. La salut dels oceans és la nostra salut.
