A la Vall de Marfà, una zona molt aïllada de Castellcir però propera a Moià, Paloma Fuentes hi porta a terme una activitat agrària ( agricultura ecològica i reproducció de llavors antigues) en què un ramat de cabra alpina amb una trentena de caps li serveix de complement.
Ara fa un any va començar a tenir els primers atacs del llop, tot i que, com en els altres casos, d’entrada no en van ser conscients. El primer cop va matar dues cabres, però de seguida les van fer seves els voltors. «Al cap d’uns mesos les vam seguir deixant soltes», ja que és un ramat en extensiu i pasturava dia i nit lliurement, «i hi va tornar a haver un atac amb dues mortes i algunes ferides, però tampoc no es va poder demostrar perquè les que va matar en vam trobar els ossos al cap d’un temps». No va ser fins a aquest any, en un tercer atac a prop de casa, que un veí es va trobar a les 7 del matí una cabra i dos cabrits que havien acabat de néixer que havien estat atacades i mortes. «Llavors vam poder trucar als agents rurals i es va certificar i és quan ja van saltar les alarmes. I posteriorment hem tingut un parell d’atacs més molt puntuals».
"La feina se’ns ha multiplicat, abans pasturaven dia i nit soles i ara s’han de portar a un lloc on les engeguem i tornar-les a la nit al corral"
Des d’aquell moment ja no han deixat mai el ramat a fora, «i la feina se’ns ha multiplicat. Estem en una zona aïllada, les cabres les tenim amb GPS i sempre sabíem on estaven, cada tres o quatre dies anàvem a buscar-les i cap problema. Però ara s’han de portar a un lloc on les engeguem i tornar-les a la nit al corral». Detalla que el problema més gran és a l’estiu, «perquè quan elles mengen bé és a primera i a última hora del dia, quan no fa tanta calor, i ara és quan no les pots tenir engegades, perquè són les hores preferents d’atac del llop. I com que és quan menjarien costa més retornar-les, i ara que la calor s’ha allargat tant és un problema i un sobrecost, perquè el que no mengen fora ho mengen al corral».
Diu que el problema és que ara «has d’anar amb totes les alertes posades» perquè no en quedi cap per recollir, «perquè és una evidència que el llop està rondant permanentment en el nostre entorn. I és una angoixa constant. Fins i tot dies foscos, de boira, ja dubte si deixar-les anar».
Paloma Fuentes assegura que el comportament del ramat ha canviat. «Després dels primers atacs se les veia molt més neguitoses, vam tenir avortaments, que és una pèrdua que també pateixes però que no pots demostrar que sigui a causa del llop». I remarca que aquest és un dels principals problemes. «Una vegada es constata que hi ha el llop, té tot un seguit de conseqüències, començant perquè has de canviar el maneig general del ramat i canviar els seus hàbits, tot això suposa un impacte i uns costos derivats».
"Nosaltres creiem que hi ha d’haver una biodiversitat, i ho defensem. Però el que no podem és assumir aquests costos. I el que ens cal és suport"
En el seu cas, detalla que fa quatre anys construït dos tancats molt grans, un de sis hectàrees i un de divuit, per quan ells marxaven uns dies, «que ara no ens serveix per res. Perquè per al llop ara ha de ser de com a mínim 1,5 metres d’alçada i electrificat, perquè salta o passa per sota. Ens diuen que ens electrificaran el de sis hectàrees perquè estiguin segures, però també serà una mica experimental. I el tancat gran el podem utilitzar de dia, però ja no ens serveix de nit».
Fuentes posa en relleu que «nosaltres creiem que hi ha d’haver una biodiversitat, i ho defensem. Però el que no podem és assumir aquests costos. I el que ens cal és suport. Ara veurem com responen». I, com els altres ramaders, també incideix en què «cal un ajut preventiu. A França, tan sols pel fet d’haver patit un atac, si vius en una zona que s’ha constatat que hi ha llop, ja reps una compensació. Perquè el simple fet que hi sigui ja comporta tot un enrenou. Està clar que hi ha d’haver una convivència, però no pot anar a càrrec dels ramaders. No pot ser que ens matin a burocràcia, perquè ens fa inviables a nosaltres».
Un dels problemes, per exemple, és l’enrenou que els suposa quan hi ha un atac i es vol certificar perquè els indemnitzin. «Has de trucar els forestals, tapar l’animal mort els voltors, esperar que vinguin, fer papers per a tres departaments diferents... és una bogeria. I això en un lloc amb moltes dificultats de comunicació, que et suposa potser dos o tres dies de tràmits. I el que es paga ni tan sols no cobreix el valor de l’animal».