El cinema de David O. Russell mai no deixa indiferent i ha dividit el món entre els qui l’estimen i els qui l’odien. Ja des dels seus inicis, quan va firmar pel·lícules tan suggeridores com Tres reyes però també de tan desconcertants com Extrañas coincidencias, s’ha anat guanyant el favor de Hollywood. A vegades el seu estil sap adequar-se a les històries que explica, amb exemples tan brillants com The Fighter o El lado bueno de las cosas, però en d’altres, com la desastrosa Joy o la irregular La gran estafa americana, el resultat està tan descompensat que arriba a ratllar la presa de pèl. Amb Amsterdam, està passant més o menys el mateix: hi ha qui la vindica com una de les seves grans obres però també qui en subratlla els habituals problemes de to. El que és inapel·lable és que s’ha convertit en un dels seus grans fracassos a la taquilla nord-americana i això podria tenir conseqüències a la seva carrera. La més probable, que torni a un tipus de cinema formalment menys ambiciós i amb pressupostos més modestos.

Amsterdam cau simpàtica d’entrada perquè no pretén ser res més que un sentit homenatge al Hollywood clàssic, tot i que en alguns passatges queda clar que Russell hi ha volgut imprimir la seva singular personalitat. Els seus protagonistes són tres amics que miren de treure el cap a l’agitada vida social de l’Amèrica dels anys 30. Un dia presencien un crim i se’ls assenyala a ells com a culpables. Tot provant de demostrar la seva innocència acaben destapant un complot que podria canviar la història del seu país per sempre més, però demostrar que és real no serà una feina fàcil.

A mig camí entre la comèdia d’embolics, la sèrie negra i el retrat íntim, Amsterdam encerta de ple en el retrat dels personatges, que mai són d’una peça i estan ben matisats, i pel seu disseny de producció, que realment aconsegueix evocar un estil de cinema pràcticament extingit. És clau la fotografia del gran Emmanuel Lubezki, que sap flirtejar amb les atmosferes d’ahir i d’avui dels gèneres que tracta, i per un extens i magnífic repartiment que inclou Christian Bale, Margot Robbie, John David Washington, Alessandro Nivola, Anya Taylor-Joy, Andrea Riseborough, Chris Rock, Matthias Schoenaerts, Mike Myers, Michael Shannon, Taylor Swift, Zoe Saldana, Rami Malek, Timothy Olyphant i Robert De Niro. Aquest últim, com Bale, s’ha convertit en un dels rostres recurrents de Russell i aquí torna a demostrar perquè és un dels millors actors de les darreres dècades.