El poder corromp i el poder absolut corromp absolutament, segons un vell aforisme. A mesura que van apareixent noves dades sobre la gestió de Fèlix Millet al capdavant del Palau de la Música Catalana es fa més evident que va disposar d'un poder absolut al llarg d'unes quantes dècades. Del conjunt d'explicacions que donen els sorpresos, disgustats i cada cop més assetjats patrons de la Fundació i polítics del Consorci es dedueix que li van permetre fer el que volia perquè aconseguia resultats. En realitat, van signar un pacte implícit: mentre rutlli, fes-ho com vulguis (i no m'ho expliquis). La decisió de ficar la mà a la caixa vindria a ser la degeneració reprovable de la carta blanca atorgada.

La sindicatura de comptes s'ha tret el mort del damunt dient que va fer una auditoria fa prop de deu anys, que la va enviar a les institucions del Consorci i que ningú no va reaccionar. Alguns polítics s'han regirat acusant la sindicatura d'escampar porqueria. Els patrons de la Fundació que han acceptat parlar pels mitjans (una minoria) expliquen que a les reunions no els donaven comptes auditats, sinó que es feien presentacions molt ben il·lustrades i ningú no les qüestionava. Els socis de l'Associació Orfeó Català (propietària legal del Palau) acudien a les assemblees anuals i aplaudien una junta que feia quadrar els comptes. Fins aquí, res que difereixi de la majoria de fundacions i associacions d'aquest país. Ara s'ha divulgat que l'Associació canalitzava molts dels diners que lliuraven les institucions i els patrons; però resulta que, a diferència de la Fundació i el Consorci, l'Associació no està legalment obligada a passar auditories. Els auditors de la Fundació volien examinar els compres de l'Associació, preocupats perquè no podien controlar la part final del viatge dels diners, però els responsables econòmics de l'entitat, Jordi i Gemma Montull, van rebutjar el suggeriment.

Diners que eren abundants: entre 2002 i 2009, entre la Fundació i el Consorci van aportar a l'Associació un total de 23,4 milions d'euros (3.900 milions de pessetes), que Millet i els Montull van administrar a la seva discreció. Sumant les canalitzades a través del Consorci i les anteriors a la seva creació, les aportacions de les administracions públiques -Estat, Generalitat i Ajuntament- poden rondar els 40 milions d'euros, la gestió dels quals confiaven sense reserves a Fèlix Millet, sobretot perquè els destinés a restaurar i modernitzar el Palau. Per què tanta confiança?

Hi ha diverses raons. L'encara president del Consell de les Arts, Xavier Bru de Sala, escrivia ahir a La Vanguardia: "fa vint anys creixia el temor que, en posar-se en marxa l'Auditori, la vida musical barcelonina no donés per mantenir les dues institucions. (...) Lluny d'espantar-se, Millet va impulsar la remodelació, i va defensar un model de gestió que anava molt bé a les administracions: comparat amb la resta d'equipaments culturals de la capital catalana, el Palau sortia baratíssim a les butxaques del contribuent (descomptades les obres)". I les obres també van sortir relativament barates als patrocinadors i a les administracions catalanes, ja que Millet es va espavilar perquè la part més grossa de la factura la pagués el govern de l'Estat. Eren temps en què José María Aznar volia caure bé a Catalunya, i fins i tot parlava català en la intimitat. Per ajudar-lo, Fèlix Millet es va incorporar a la secció catalana de la FAES, la fundació ideològica del PP. A canvi d'aquesta abraçada purificadora amb una nissaga de l'oasi català, Aznar va afluixar la mosca. El ministeri té avui el 45% del Consorci (i per tant, de les seves aportacions), i en els darrers vint anys ha gastat en el Palau uns 25 milions d'euros, que són el doble de diners que les altes dues administracions juntes.

Fèlix Millet és l'home que no tan sols va donar nova vida al Palau de la Música i hi va impulsar una remodelació i una ampliació elogiades, sinó que va aconseguir que ho pagués el govern de l'Estat sense que aquest fet passés aparentment factura a l'autonomia de la Fundació i l'entitat coral. Tothom que pensés que Madrid ens deu molts segles d'espoliació fiscal no podia deixar d'admirar l'habilitat amb què Millet se n'havia rescabalat d'uns quants milions. Però de la mateixa manera que un bon final salva la pitjor història, un mal final espatlla la millor trajectòria.