S

i voleu fer-vos una idea de l'evolució de l'ús del català entre els joves, pareu l'orella en els patis escolars els primers dies de classe de setembre. Any rere any dol constatar com el català ha deixat de ser la llengua de relació entre l'alumnat en la majoria d'instituts de Catalunya, si més no en les ciutats més poblades i més properes a la capital.

Amb tot, sempre hi ha excepcions. I aquest és el cas de Hassan, un alumne magrebí que, tot just arribat del Marroc, va incorporar-se a l'aula cap a final del curs passat. En començar l'estiu, amb prou feines si sabia dir hola i adéu en català i dues dotzenes d'expressions més, que pronunciava a la francesa, llengua que ignorava gairebé tant com la nostra.

La sorpresa ha esclatat dos mesos després, quan Hassan ha tornat a classe amb un domini més que acceptable del català: s'expressa amb força correcció i fluïdesa, neutralitza les àtones, diu les coses pel seu mot, pronominalitza amb prou encert, fins i tot es permet fer girs lèxics i usar interjeccions genuïnament catalanes. Contràriament al que podríem imaginar-nos, no és que Hassan hagi fet cap immersió estiuenca a l'Esquirol i s'hagi empatxat del Digui-digui o dels Caçadors de paraules. Tampoc no és que hagi fet res de l'altre món, fora de passar l'estiu a Tànger amb la família i jugar de sol a sol al carrer, empaitant una pilota, com correspon a un noi de tretze anys.

L'explicació del fenomen sorprèn per la seva simplicitat. Durant seixanta dies seguits, Hassan ha compartit jocs, taula i llit amb els seus cosins magrebins d'Olot, com ell de vacances a la casa pairal. Aquest estiu, mentre aquí excusàvem renúncies llepant-nos resignadament les nafres d'una crisi també lingüística, en una placeta del barri vell de Tànger uns nois, aliens als mal auguris, xutaven la bimba, despreocupadament feliços.

Així com la Generalitat organitza colònies d'estiu d'anglès a la Costa Brava o al delta de l'Ebre, també podria organitzar-ne unes de català a Tànger. Descalços i sense ordinador, amb una pilota n'hi hauria prou per demostrar que encara és possible fer créixer l'herba entre el ciment dels patis escolars.