V
aig néixer, fa més de mig segle, en una Manresa que ja estava feta, o això és el que pensava el meu cervell infantil. Quan ets petit, tu canvies molt més de pressa que el teu entorn, i això crea una sensació d'immobilitat, d'estabilitat perpètua. D'un any per l'altre em passaven coses enormes, transcendentals, com estrenar pantalons llargs o canviar d'escola, i en canvi als carrers del barri no els passava res de nou. Era un miratge, naturalment. Al cap dels anys l'esquema es capgira totalment. Ets tu el qui queda clavat, encallat, sense viure canvis transcendentals d'una dècada a una altra, i és l'entorn el que sembla modificar-se vertiginosament: en el temps que et dura una jaqueta, la botiga on vas comprar-la ha canviat d'amo dues vegades.
Certament, Manresa no estava feta, encara que m'ho semblés des de la visió d'un nen del barri vell, un barri que també semblava congelat (llavors no sabia que podia caure a trossos). Només cal veure el que hi havia i ja no hi és, o està a punt de deixar de ser-hi. Els municipals a l'Ajuntament, els bombers als Infants, els Hermanos als Esquilets i l'apeadero dels Catalans a la "prolongació Guimerà". Centenars de persones als canvis de torn de la Fàbrica Nova i la Pirelli. Els menuts a les Mandongueres i les pageses a la plaça. I cal Jorba. Trens de vapor a l'estació del Nord, petricons de llet crua i la galleda de les deixalles quan passava el carro. En aquella ciutat, la Caixa d'Estalvis de Manresa era omnipresent, amb llibres per Sant Jordi i pel dia universal de l'estalvi (a l'octubre, em sembla); amb la xarxa d'oficines, amb els pisos de la Sagrada Família, participant en desenes d'iniciatives i patrocinant-ne centenars. La seva pancarta a les festes i els seus anuncis en programes i petites publicacions formaven part del paisatge.
Ara els municipals es diuen policia local i s'estan a la Florinda, el baixador és a Primer de Maig, els Hermanos a la Parada, els trens són elèctrics, can Jorba i la Fàbrica Nova han tancat, Pirelli està a punt de fer-ho, la llet crua és prohibida, i a Sant Joan de Déu ja no treuen els nens malalts a la terrassa perquè els toqui el sol. I la Caixa d'Estalvis de Manresa, esdevinguda Caixa Manresa, s'aboca a una fusió amb perill d'absorció (si no existís tal perill, l'Ajuntament no s'esforçaria a conjurar-lo). De totes maneres, ja fa temps que les seves pancartes a les festes i els seus anuncis als programes i a les petites publicacions han abandonat el paisatge. Eren coses del passat, de quan els meus ulls d'infant creien que Manresa ja estava feta.
