o és cap novetat però es pot constatar una vegada més: la vida política estatal va cada cop pitjor. Socialistes i populars són irreconciliables fins i tot davant dels més greus efectes de la crisi econòmica. Els uns i els altres es llencen la crisi pel cap, els populars esperant que els socialistes s'hi encallin definitivament i el PSOE posant ciris a Santa Rita perquè faci l'impossible de fer créixer ràpidament els brots verds que no acaben de sortir. Però de posar-se d'acord ni parlar-ne. Fa l'efecte que cap dels dos no sap realment què fer, excepte esperar que el temporal s'aturi per causes naturals. I no costa gens d'imaginar que aviat tornaria a inflar-se la bombolla del totxo, si n'hi hagués la possibilitat. Perquè de reformes legals que evitin l'especulació immobiliària o financera no n'hi ha hagut cap. Temps d'espera, doncs, per als taurons del diner fàcil i l'ambició desmesurada. Però és una espera plàcida: el camp és lliure i pel que es veu ningú no els posarà problemes de cara a una nova envestida. Mentrestant, el PSOE sorprèn amb l'adopció de mesures tan poc imaginatives com la pujada d'impostos, que si es fa efectiva per exemple en l'IVA, comportarà un encariment general de la vida. I no s'hi val a dir que l'IVA de la llet o dels ous no s'apujarà. Si s'apuja l'IVA del pinso o del transport, els ous i la llet s'apujaran igualment. Alhora, el nerviosisme polític creix quan ve l'hora d'aprovar els pressupostos generals de l'Estat. El darrer episodi són els retrets del PSOE a ERC: "vam aprovar el nou sistema de finançament de Catalunya, doncs ara ens heu d'aprovar el pressupost". Amb aquest insòlit procediment faran bé els republicans de no deixar-se espantar fàcilment. I més tenint en compte també com les gasten des del cantó del PP: Esperanza Aguirre, en nom de la Comunidad de Madrid, ha impugnat un reial decret que atribuïa a Catalunya i Andalusia la facultat de gestionar els permisos de treball dels emigrants perquè això representa "la ruptura de la unitat política" en matèria d'estrangeria.
Però el premi de la setmana se l'emporta el senador socialista Francisco Javier Sanz, que, enfadat per una moció d'ERC en contra de la crueltat amb els animals a les places de toros, va afirmar que també és cruel fer patir les persones que fan pinya per aguantar els castells i els enxanetes que s'hi enfilen. I com si tot això no fos prou, el cas Fèlix Millet ens ha omplert a tots de vergonya: una traïció domèstica i barroera en el cor de les més prestigioses institucions culturals del país. Amb setembres com aquest valdria més tornar a començar les vacances!
