H
i ha en l'actualitat un focus d'atenció prioritari en els mitjans de comunicació més ben informats en assumptes propis de l'Església catòlica. Un moviment de fons en les estratègies eclesiàstiques al més alt nivell ha provocat un debat viu i fins i tot aspre, que no sol arribar als nostres mitjans, generalistes i més aviat proclius a allò que és puntualment sensacional.
Un exemple: en el trencadís camp polític italià, hi ha un debat en privat i en públic sobre qui ha de marcar la pauta en les relacions entre l'Església catòlica i l'Estat italià pel que fa a les opcions polítiques que afecten criteris morals de l'Església: el Vaticà, a través del cardenal Bertone -secretari d'estat de Benet XVI- o bé la Conferència Episcopal Italiana. Fins fa poc, era aquesta la que marcava les pautes, amb un líder intel·ligent però dominant, el cardenal Ruini, gran teòleg i ideòleg d'una alternativa cultural -i qui sap si política- a la societat italiana. Sembla que ara el pes s'inclina a la pràctica per la direcció del Vaticà. I això és qüestionat durament per certs sectors de la política i dels mitjans, que menen una lluita oberta -impensable en altres països- per defenestrar el cardenal secretari d'Estat.
Un altre exemple: l'arribada d'Obama a la presidència dels EUA ha mostrat una dualitat semblant. Aquí s'hi ha implicat més directament el Papa. Un sector important però minoritari dels bisbes nord-americans -els que optaven per una línia dura de confrontació en les qüestions de la defensa de la vida i la família- estan queixosos de la manera diplomàtica i suau amb què el Papa i el secretari d'Estat tracten aquestes qüestions. La visita d'Obama al Sant Pare fou emblemàtica: ben preparat, Benet XVI va posar en relleu tot allò que en el programa del nou president concordava amb la doctrina social de l'Església, a la vegada que afirmava clarament quins podien ser els punts de discrepància. El sector de l'episcopat que optava per la confrontació -evidentment, amb el suport grups importants de catòlics o no catòlics que coincideixen en els punts sensibles- se sent desautoritzat i ja arriben reaccions obertes i dures.
De moment, tant les fletxes americanes -curiosament el bisbe més dur és descendent dels sioux- com italianes no apunten a la figura del Sant Pare -almenys públicament. El blanc dels atacs és el secretari d'estat, Bertone, el diari L'Osservatore Romano, que n'és el portaveu, i altes personalitats que li donen suport. Però la Santa Seu no es fa enrere: n'és un senyal evident la dimissió -forçada o aconsellada- d'un jove bisbe dels EUA que es distingia per la seva agressivitat envers el president Obama.
Darrere de tots aquests moviments i debats, s'hi juga quelcom de molta transcendència tant per a l'Església catòlica com per a la inevitable relació entre els creients i la jerarquia, i entre ells i la societat, la política i els estats. L'Església és més fidel a la seva missió proposant els seus criteris morals i socials, vivint-los amb autenticitat, donant-ne un testimoniatge senzill i clar en privat o en públic, o bé amb una estratègia de confrontació, molt manipulable i a la vegada incoherent amb el tarannà de l'Evangeli?
