E
n el món dels negocis arriscats és cabdal dominar la fina línia, sovint inestable, que separa allò legal d'allò il·legal. Hi ha persones especialitzades a transitar per aquesta corda fluixa sense caure al fossat dels cocodrils. Aquesta gent, llesta i espavilada, pot arribar a fer molts diners movent-se en terrenys relliscosos, allà on el conjunt dels mortals no gosem ficar els peus per no prendre mal. Utilitzen amb astúcia informacions privilegiades, aconsegueixen dreceres per entrar als despatxos de les grans decisions, es relacionen amb inversionistes impacients i amb solucionadors de dificultats, creen successives pantalles per amagar les veritables identitats dels promotors dels negocis, i se les empesquen perquè res del que fan no estigui prou nítidament tipificat al Codi Penal. De vegades, però, trepitgen fora de la línia, o bé la línia es belluga sota els seus peus quan menys s'ho esperaven, i acaben asseguts en un autobús de la Guàrdia Civil amb destinació a l'Audiència Nacional.
Els booms immobiliaris són un territori de cacera perfecte per a aquestes fures. Si ja de natural la compravenda de ter- renys és una de les activitats predilectes dels especuladors, quan esclata la febre del ciment la cosa es dispara, i les inversions poden rendir el cent per u en qüestió de poques setmanes. Només cal "estar de sort" i comprar justament allò que està a punt de ser revaloritzat. Sort? Costa de creure que sempre siguin els mateixos els qui tenen aquesta sort, però qui vulgui anar més enllà ha de tenir proves per sostenir el contrari. Val a dir que l'administració ha creat un clima favorable a aquesta operativa: són els mateixos gestors públics del sòl els qui, per beneficiar les arques públiques, tot sovint compren els terrenys d'una determinada operació abans de requalificar-los, amb l'argument que, si ho fessin al revés, el propietari demanaria la Lluna. Però els especuladors no defensen l'estabilitat pressupostària de les administracions, sinó la seva butxaca privada, o la dels seus associats.
Fins que un dia els espavilats es passen de llestos. O descobreixen que la ratlla ha canviat de posició sense avisar, i ells s'han quedat al costat dolent. Per exemple, quan la justícia arriba fins a ells tot tibant el fil d'uns diners sospitosos en un altre lloc, amb uns altres protagonistes i per una altra mena de negoci. És curiós com els fils del diner ho acaben lligant tot. Potser perquè de grans espavilats no n'hi ha tants, i al final resulta que tots es coneixen i fan negocis entre ells. Més que un oasi, el que hi ha és una tribu.
