A
cabem de donar sepultura a les despulles d'un home bo, comprensiu, intel·ligent i humà: Joan Martí Alanis, arquebisbe, bisbe emèrit d'Urgell i excopríncep d'Andorra. Ha passat pel món fent bé, com afirmà monsenyor Joan Enric Vives en el ritu exequial, i estimant i comprenent. Gairebé tots els mitjans li han retut el reconeixement, ben merescut i mai desitjat per ell. La seva basta formació humanística, els coneixements d'idiomes, la intel·ligència intuïtiva, el seu esperit organitzador, unit a la bondadosa senzillesa crearen en ell una personalitat d'allò més ferma i atractiva.
El Principat d'Andorra restarà agraït a qui promogué la seva Constitució. Sóc testimoni del que em deia al respecte: que el copríncep episcopal ho era per servir el poble andorrà. Així ho ha demostrat.
Ha emès en els seus escrits i en aparicions als mitjans de comunicació social dels que en fou delegat per la Conferència Episcopal el seu pensament de manera respectuosa i ensems valenta, fidel a les pròpies conviccions cristianes, com manifestà en l'al·locució exequial el seu successor en l'episcopat i coprincipat, monsenyor Joan Enric Vives, i respectuós amb qui pogués discrepar. Tractà els problemes més actuals amb profunditat i autoritat. Recordo, com a anècdota, el viatge que vaig fer amb ell el 2005 a Polònia, on en perfecte anglès i amb la característica saviesa i autoritat pròpies adreçà la paraula a la conferència episcopal polonesa.
Fou admirat per laics, per sacerdots, per creients i no creients, per poderosos i febles (remeto el lector al ressò que d'ell se n'ha fet a la premsa).
La seva amistat m'ha acompanyat molts d'anys i l'amistat perdura, com perdurarà el bé que ha fet a tothom.
