A

caba d'aparèixer el segon volum de les memòries de Jordi Pujol, i fa un parell de dies vaig tenir ocasió d'escoltar una part de l'entrevista que li van fer, per aquest motiu, a TV3. Pel que vaig sentir i he llegit en les crítiques sobre els dos volums, així com per veu d'alguns dels protagonistes de la llarga etapa de govern, l'expresident no fa ostentació de la gran memòria que té.

Més ben dit, la memòria és selectiva en tot un conjunt de fets que ni esmenta ni explica tal com van passar. I en altres moments, li serveixen per passar comptes a uns personatges que li van plantar cara o li van retreure moltes de les seves actuacions.

He estat setze anys diputat al Parlament i he tingut ocasió de veure l'acció de govern i les maneres de governar del president Pujol i de CiU. I no només al Parlament, sinó també des de l'Ajuntament, com a regidor o com a alcalde, i deceben alguns passatges de les memòries perquè demostren un partidisme, o sectarisme, molt propi del personatge.

D'entrada, perquè, si una cosa té Jordi Pujol, és una excel·lent memòria. Almenys en els anys que el vaig tractar, era sorprenent el coneixement del país, i de la seva gent. En aquest tema, se li ha de reconèixer el mèrit.

En canvi, sempre se li ha posat malament la crítica, i l'admissió d'errors. En ben poques ocasions les ha acceptat i només quan els resultats han estat explosius o tan evidents que ja no hi havia cap altre remei que entonar el mea culpa. El cas més proper i més contundent va ser el suport de CiU al Plan Hidrológico Nacional, que va fer explotar les terres de l'Ebre, i altres territoris i col·lectius.

Però sorprèn del personatge que en les memòries no reculli temes prou controvertits com casos de dimissions de consellers, enfrontaments interns o actuacions del govern que no van tenir èxit. O fracassos rotunds, i batalles soterrades per protagonismes força infantils, com tota l'etapa preparatòria dels Jocs Olímpics de Barcelona, o la desaparició de l'Entitat Metropolitana. Batalles per imatge amb l'alcalde de Barcelona, o amb altres personatges, com Narcís Serra, a qui veia darrere de moltes maniobres, tot i no ser-hi.

En la nostra literatura tenim ben pocs casos de memòries "fiables". És a dir, amb garantia clara d'autenticitat. Les de Jordi Pujol no són una excepció, i em recorden els llargs discursos dels debats sobre política general, en què treia la llista de realitzacions i, per provar l'eficàcia del govern, tant hi podia sortir una guarderia d'un poble de cinc-cents habitants com l'institut de química fina, o l'ampliació d'una carretera qualsevol.

És evident que un mandat de vint-i-tres anys dóna per a molt, a nivell de realitzacions, però sempre vaig trobar a faltar el seny ordenador de Prat de la Riba, o un afany per planificar a llarg termini, com ha fet el govern actual, amb l'aprovació del Pacte Nacional d'Infraestructures. Un pla pensat per a un llarg període de temps (fins al 2026) i una inversió de cent mil milions d'euros.

El president Pujol preferia improvisar i actuar en el dia a dia. Això es podia comprendre en els primers anys de govern, en què tot estava per fer, però no a partir del segon mandat parlamentari. I la construcció del país sota uns altres paràmetres hauria permès un avenç molt més notable que no el que ha tingut. Per aquest motiu, un cert desencant per unes memòries que contenen molta desmemòria consentida.